Els actora de la cia Atzucac han aconseguit la quadratura del cercle. El seu espectacle és una farsa divertida sobre les creences i les persones atees. Si ser catòlic exigeix complir uns manaments i uns valors que es van renovant les misses de diumenge (o diàries, depenent de la fidelitat de cada creient), ser ateu és més complicat perquè s’ha de vigilar en caure en les contínues contradiccions. És com ser esquerrà en una societat en què tothom ho dissenya per als dretans. Els ateus han d’aprendre a canviar la marza dels cotxes amb la dreta i que sigui el seu peu dret el que decideix accelerar i frenar o canviar el dial de la ràdio.

La farsa, de comunitat benintencionada que vol arribar a una mena d’esperanto de l’esperit, necessita de la connexió del públic. De fet, tota religió demana que els feligresos els cantin les cançons, es responguin en grup les rèpliques i s’alinïin en filera per compartir qualsevol del ritus que es disposi en cada celebració. el teatre també juga amb rituals similars. Com la d’asseure’s i escoltar i d’acceptar el codi amb què es presenta la trama, en què es desenvolupen els personatges. En aquest cas, vestits amb un groc estrident, color de la mala sort al teatre i que, en canvi, és profecia en moltes comunitats espirituals.

Després de moltes sessions en què s’obligava als espectadors a seure en rotllana (i que una meitat patia la inclemència del sol de l’Urgell, en la sessió de diumenge al matí es va permetre que la rotllana no es tanqués. Que només es produís quan la pregària ho fes necessari. Potser és casualitat però sembla que va ser la funció en què millor va connectar amb el públic. Escoltar la platea és imprescindible. La celebració (amb una pàtina de realisme però executat des d’una farsa divertidament patètica) va fer un match inesperat. L celebració va fluir al costat de les inseguretats d’uns oficiants que demostraven la seva fe en l’ateisme. És complicat, certament convocar ànimes si no es creu en res més que en la ciència comprovable. I en aquesta contradicció (en forma de monòleg, de gesticulacions comunitàries sobre el procés de la menstruació, ben didàctica, d’acrobàcia o de cançó) hi ha la comèdia.