Els espectacles participatius estan en voga. Ja ens hem acostumat als espais no convencionals, als nous (cada cop menys) formats, a les propostes que no sabem ben bé cap on ens portaran. Es tracta d’això: de llençar-nos-hi i deixar-nos sorprendre. I si a més a més pinta que la cosa toca temes mínimament transcendentals –però ep! tampoc massa carregats–, és força probable que piquem l’ham. Ens ho passarem bé i, de pas, ens endurem un pòsit.

La Cia. Atzucac simula una convenció en què tots i totes puguem –a poc a poc, no és feina d’un dia– anar-nos alliberant d’allò que ens ofega. En què creus? De què tens por? Cadascú se sap la seva història i, tranquil·litat, que no cal compartir-la en veu alta. Com a molt l’escriureu –si voleu– en un paper anònim. I s’aniran succeint situacions que us faran riure, segurament al·lucinar (se’ls en va la pinça) i, també, pensar una mica. Però el que dèiem, no gaire. Surareu tota l’estona.

Els intèrprets juguen amb gràcia el caire absurd i surrealista de tot plegat –que no deixa de ser una paròdia buscant el nord– i conviden el públic a una comunió col·lectiva amb moments més i menys àlgids. En tot cas, fora mals de cap. Fora mals de cos. Riguem-nos de nosaltres mateixos, que és ben terapèutic.