‘Twelfth Night, or What You Will’ va ser originalment concebuda per a ser representada a palau la Nit de Reis (la que fa dotze després de Nadal), és d’ací que apareix aquell títol tan poc relacionat amb el context de l’obra. Un altre dels entrellats del text que se’ns perd amb els segles és el del seu argument. A l’època elisabetiana els papers femenins havien de ser interpretats pels actors més joves de la companyia, és per això que la trama ordeix amb doble metasentit aquell delirant joc entre noies que es transvesteixen i amants que cauen al parany de la disfressa. Tot per donar ales a una de les comèdies de Shakespeare més embogidores i apoteòsiques.

Sense ser les dates de l’epifania i prescindint de les limitacions pròpies d’una companyia exclusivament masculina, Parking Shakespeare es llancen al que és el seu cinquè treball amb textos del bard anglès, i ho fan a un indret tan poc nadalenc com és un jardí públic i una tarda d’estiu. Cada dia a les 19h, excepte dimecres, la companyia carrega els pocs però efectius estris dels que se’n serveix i ofereix una representació oberta—els espectadors decideixen quant pagar—a l’amfiteatre del Parc de l’Estació Nord.

I res més lluny de l’amateurisme, de la pedanteria o de l’empostament. Actors, tots ells en la justa construcció d’uns rols que encaixen—malgrat la ponderada retallada del text de Salvador Oliva—dins una trama que té la virtut de conservar l’in crescendo original, sense descartar les picades d’ull al present per actualitzar l’humor. Els 360 graus de l’espai també estan ben resolts pel dinamisme del moviment i pel constant desplaçament del focus d’atenció, virtuts totes elles de la direcció d’Iban Beltran.

I poca cosa més per afegir. El vestuari és molt senzill, de carrer, no hi ha efectes de llum i la música ja s’interpreta en directe amb veu, quatre galledes i un òrgan de joguet. Teatre en estat pur, que refresca per l’originalitat, per l’encertada elecció de l’espai i dels seus mesurats recursos. Una comèdia per a totes les edats, per a qualsevol tipus d’espectador que tinga la capacitat d’emocionar-se amb l’essència mateixa del fet escènic, només actors enfrontats al seu públic.

Això sí, una darrera recomanació: emporteu-se un coixí per no haver de recordar massa els graons de l’amfiteatre.