És Shakespeare.
És música en directe. És
Cole Porter (i altres). Són Marc Artigau i Àngel Llàacer. És el TNC… vull dir
que sabem de què estem parlant. I no ens equivoquem. Aquesta versió musical de Molt soroll per no res (una mica
llarga, potser) es fa veure i fins i tot es deixa tararejar. És el que es
busca. I es troba, perquè omplir la sala gran del TNC (com està passant sovint)
no és fàcil.

La història
d’embolics shakespeareians és divertida i alegra, colorida, animada. Ens porta a
deixar-nos endur pels nostres impulsos, a passar de tot, a ser feliços, a
gaudir de la vida. Hi ha alguna cosa millor, encara que haguem de trobar-la al
teatre i (ai…) no a la vida? Tots aquests anhels els vivim i els cantem a través de la relació (impossible!) entre Benedicte i Beatrice, una parella
tan antagònica que
acaba abraçant-se. O la de Claudio, enamorat
bojament de la seva promesa, Hero, però encara més atrapat per la tradició de la puresa; l’engany el posarà a prova i triarà…
les cadenes de la compostura de l’època, esclar.

La posada en
escena (l’orquestra en una segona planta és un encert
perquè li dóna el protagonisme
que al fos no tindria) acaba d’arrodonir-ho tot, traslladant la trama als temps gloriosos de Hollywood
on, a ben segur, històries d’amor, d’atzar, de traïcions i de punyetes n’hi va haver un munt. Tot molt esbojarrat, molt “llaceresc” i molt divertit. Interpretada amb masses somriures, a ben segur, els amants del musical continuaran omplint
la sala gran.