‘Molt soroll per no res’
té el títol equivocat. El soroll, si es refereix a l’esclat d’energia dels 15
actors i actrius, que canten, ballen i parlen, hi és. Però no se’n pot dir
soroll, perquè el que sentim són temes que ens han acompanyat durant la vida i
que ens afalaguen els sentits: ‘Let’s do it, Night and day, Beguin the beguine,
C’est magnifique…’ de Cole Porter; els ‘Puttin on the ritz’ o ‘Cheek to
cheek’, de Irving Berlin o el ‘Good Morning’ de I. Herb Brown… I més. 14
temes, cantats per no sempre per cantants i ballats per, gairebé mai, ballarins. A
més, estan interpretats per una orquestra de 10 músics en directe dirigida per
Manu Guix. El no res? Com no sigui l’argument de Shakespeare…   

A veure, jo no sóc ningú per malparlar de Déu, però si que
puc dir que l’argument és el que menys em va interessar de l’espectacle. És un
conte de fades, amanit de novel·la d’embolics, que acaba bé i amb moralina: “alerta amb els malentesos, que poden fer molt de mal.” A la roda de premsa,
Salvador Oliva, que va traduir l’obra, ja va dir: “Llàcer ha estat capaç d’alçar ‘Molt soroll per no res’ a la categoria de la mes gran de les
comèdies! Ha fet un treball de creació increïble. Jo no veia com ho podrien
passar a un musical i funciona de meravella. Potencia l’obra, és un
misteri!”

I aquí és on vull arribar. Àngel Llàcer n’ha fet una obra
d’art. Ha traslladat la històrieta d’amor a un plató de Hollywood, el que fa
que es transformi en una pel·lícula amb tot el glamur que això comporta, amb
referències a moltes altres pel·lícules i amb un vestuari generós.  L’espectacle és un anar i venir de la vida
real a la pel·lícula, que només es controla si estem molt atents. Una de les
maneres són les cançons: si canten en anglès, són a la pel·lícula. Si són en
català, les canten els personatges. Però no sempre canten! 

Pel que fa als actors, la Lloll està immensa en el seu
“petit paper però bufó”; la Victòria Pagès, la Bea Segura i l’Aida Otzet són de
les ‘noves cantants’ de l’espectacle, però que ningú no ho diria, sobretot l’Aida,
que canta el tema principal amb una veu Broadway de tota la vida. El
desplegament de matisos de l’ÌOscar Muñoz és impagable i David Verdaguer… doncs  és un gran còmic i un gran actor dramàtic.
Tothom ho sap. Què més en puc dir d’ell si en sóc una fan? Com de l’Albert Triola,
del Marc Pociello –que aquest si que és cantant!-i de l’Enric Cambray, que fa
tants papers que de vegades em costava reconeix-el . També he de dir que durant
les coreografies (d’Aixa Guerra) no es nota la diferència, si no els coneixes
molt bé, entre els actors desconeguts vinguts d’un càsting o els més coneguts. No hi ha ni un error, el ritme no baixa mai, el moviment és perfecte. Hi ha també escenes
memorables, com la d’uns àngels en patinet per darrere les cortines; el
Verdaguer, ‘cantant i ballant claqué a la banyera’; un moment ‘ombres xinesques’… I totes les de la
Lloll. Definitivament, aquest ‘Molt soroll per no res’ ha està pensat i mil·limetrat
per ser un gran espectacle.

I ja, per dir alguna cosa negativa, doncs…  l’Àngel surt poc i és molt discret. Ell és el
director de la pel·lícula però no pren protagonisme a ningú, no canta (tant que
m’agrada!) I com a director, des
d’aquell  ‘Ja en tinc 30’ que em va fascinar. Vaig saber que, per dirigir un espectacle amb tant de
moviment i que surti bé, s’ha de treballar dur i potser, fer algun o alguns crits (no crec que passi d’aquí). I això es nota als seus muntatges.
També vaig trobar que a la segona part hi ha menys música. Bé, és qüestió de
partir-ho per un altra punt.

Com veieu, en Shakespeare hi pinta ben poca cosa…