Àngel Llàcer té el talent natural de la comunicabilitat i la virtut congènita de crear bon rotllo al seu entorn, aspecte especialment valuós en un art col·lectiu com és el teatre. L’escena de Molt soroll per no res respira  felicitat i gaudi en tots els seus ressorts. No es fa una lectura novedosa de la cèlebre comèdia shakespeariana, ni hi ha un biaix particularment interessant, però la Sala Gran del TNC és una festa: l’alegria va per barris i es fa encomanadissa i es treu la màxima rendibilitat de tots els elements dramàtics que entren en joc. El maridatge, aparentment estrambòtic, d’obra de Shakespeare i musical de Broadway (passat pel filtre de la cinematografia clàssica hollywoodiana) lluny de resultar un híbrid monstruós, es converteix en un potent mecanisme de gaudi, generador d’endorfines d’efectes exaltants. Fins i tot hi ha una cita a l’escena elisabetiana: els tres nivells, situant els músics en directe al de dalt de tot. Música de Cole Porter sota la batuta, també feliç, de Manu Guix; interpretacions líriques de gran intensitat, particularment en la poderosa veu d’Aida Oset (la Hero del conte), i actuacions espurnejants de Bea Segura (ben tornada!), David Verdaguer, Victòria Pagès, Lloll Bertran o Albert Triola. Un espectacle concebut en estat de gràcia i que produeix un irresistible estat d’exultació.