Una de les versions vistes aquí de l’obra «La mare Coratge i els seus fills», de Bertolt Brecht (Augsburg, 1898 – Berlín Oriental, 1956) és la que Mario Gas va dirigir l’any 2001 al Teatre Nacional de Catalunya. Versionar «La mare Coratge i els seus fills» o qualsevol altra obra de Bertolt Brecht ha comportat fins ara rebre prèviament el vistiplau de la fundació familiar de l’autor. És així com, aquell 2001, a la Sala Gran del TNC, Mario Gas va canviar el típic carro de la mare Coratge per una camioneta atrotinada que traginava com un camàlic l’actriu Vicky Peña, encapçalant un repartiment extens, d’acord amb l’exigència de la nòmina de personatges de l’obra.

La versió que la directora multidisciplinar Lisaboa Houbrechts (Hasselt, regió flamenca de Bèlgica, 1992) ha fet ara de «La mare Coratge i els seus fills», que ella ha deixat amb el títol reduït «Moeder Courage», en neerlandès —llengua que es combina amb l’hebreu i amb la majoritària de l’espectacle que és el francès— ha hagut de passar pel vistiplau dels hereus de Brecht.

L’esfera gegantina, doncs, que protagonitza el muntatge i substitueix el vell carro, la reducció considerable d’intèrprets deixant només els que li semblen essencials —a l’original n’hi ha més de vint-i-cinc i aquí es redueixen a vuit—, la nitidesa coral dels càntics originals de Paul Dessau, escrits el 1949, l’aportació musical amb guitarra elèctrica, el bassal d’aigua per on es mouen els intèrprets i la llicència de la directora de fer que els tres fills de la mare Coratge no siguin tres fills biològics sinó d’acollida del carrer, sembla que avanci en certa manera allò que a partir de l’estiu del 2026 quedarà lliure de drets —en farà setanta de la mort de l’autor— i tothom en podrà disposar sense haver de demanar permís als hereus ni buscar el vistiplau de les adaptacions que es vulguin fer.

És probable que molts espectadors hagin decidit revisitar aquesta «Mare Coratge» convençuts que la companyia de Brussel·les els oferiria un espectacle de la grandiositat interpretativa que l’obra arrosega. És justificable, doncs, que una part d’aquests espectadors —potser alguns dels que han fet un mutis en la foscor de la nit d’estrena— hagin pensat que el que els oferia la jove directora belga no era la «Mare Coratge» que esperaven trobar.

I és que Lisaboa Houbrechts, que ja es caracteritza per barrejar diferents disciplines en els seus muntatges, si bé en aquest cas ha respectat al 99,99% el text de Bertolt Brecht, ha fet una lectura nova de l’obra en un moment que perdre els fills a la guerra —a Europa també— s’ha convertit novament en una realitat i en un moment que la política de rearmament sota una pretesa opció de defensa fa pujar els beneficis dels qui mercadegen amb les guerres.

L’esfera gegant d’aquest muntatge és un símbol entre oníric i plàstic de l’autora. I com tots els símbols, les interpretacions poden ser tantes com les que interpreti cadascú: hi ha qui hi veurà la bola del món; hi ha qui hi veurà el vell carro com un destí que roda i roda sense aturador; hi ha qui hi veurà la maternitat; i hi ha qui potser hi veurà només la guerra i la mort, o potser una paret tancada i un déu inaccessible que no dóna resposta a les atrocitats contemporànies: la fam, les migracions, les guerres, els murs fronterers…

La directora opta per una posada en escena d’il·luminació tenebrosa —un ambient de fosquedat que no s’esmorteirà durant les dues hores de l’espectacle— i compta amb la principal protagonista de l’obra, la mare Coratge, que interpreta amb solidesa l’actriu i directora francosuïssa Laetitia Dosch i que, com és habitual en l’obra de Bertolt Brecht, té tot el discurs a les seves mans.

Sí que el xipolleig dins el bassal d’aigua dels personatges i el passeig rodant per l’escenari de la gran esfera —amb lleus matisos d’il·luminació que a vegades semblen els fenòmens que produeix la visió d’una Lluna plena— produeixen una sensació de fatiga o de recurs repetitiu en l’auditori, una sensació que queda només compensada quan els intèrprets entonen, a cappella, en clau de rum-rum, alguna de les peces de l’obra: «El meu capità», «La cançó de Mare Coratge», «La cançó de la gran capitulació», «La cançó de la fraternitat» i «Ulm à Metz».

Moviment, música, plasticitat i coreografia, doncs, per posar novament davant els ulls dels espectadors l’idealisme i el pragmatisme que caracteritzen el personatge d’Anna Fierling, àlies Mare Coratge, una venedora ambulant gairebé del temps de l’estraperlo que necessita que la guerra continuï i es reprodueixi per sobreviure, ni que la mateixa guerra que li dóna la subsistència li prengui els fills.

La de Mare Coratge és una història que el traductor brechtià al català, Feliu Formosa, recorda que probablement Bertolt Brecht es va basar en una balada sueca —de fet la va escriure el 1938 en el seu primer exili a Suècia fugint dels nazis—, malgrat que la situï al segle XVII, durant l’anomenada Guerra dels Trenta Anys, un conflicte europeu que va provocar milers de morts, que va modificar algunes de les fronteres i que va tenir el seu origen en la Reforma Protestant i els intents de renovació de l’Església Catòlica de l’Europa Occidental. Com l’esfera gegant d’aquesta versió de «La mare Coratge i els seus fills», una bola que roda i roda, es pot dir que, per molt que rodi el món, sempre torna a Mare Coratge.