Recordo Vicky Peña protagonitzant aquesta obra. Ni punt de comparació amb la interpretació de Laetitia Dosch que protagonitza la peça que se’ns presenta al Festival Grec 25, a càrrec de la KVS, dirigida per Lisaboa Houbrechts.

Recordo aquell 2001 per què la mare coratge era un personatge d’aquells que quan el veus voldries saber tant com qui el fa, per fer-lo tu. Per què l’obra, antibel·licista, amb protagonista femenina, amb un elenc de 21 actors, 6 músics era fascinant.

Aprofitant que és estiu, i que fa poc us recomanava el llibre de Jordi Coca sobre Shakespeare, la lectura que em ve a tomb, són les memòries de Feliu Formosa, traductor d’aquella versió del 2001. Descobrireu la tasca del traductor per fer arribar el text al lector/espectador, amb fidelitat, i què li va semblar a ell i els seus coetanis, aquella proposta.

Amb el text traduït a la mà, el director, amb la posada en escena, ha de fer arribar l’obra teatral al públic. La de la KVS és una posada en escena que no ajuda. La immensa bola gegant que és permenentment a escena, a mi, m’ha fet bola, m’ha costat de passar i d’empassar el text.

De l’escenografia i efectes em va agradar el moment de crear trets sonors amb fustes i l’aigua que trepitgen els actors tota l’estona. Però el xipolleig constant, no saps ben bé què aporta, no arriba la metàfora, ni de la bola ni de l’aigua.

Es perden oportunitats, per què el tema d’enriquir-se amb la guerra és d’una actualitat que fa por. Un tema, que sense canviar el text, per què fins que no prescriguin els drets no es pot canviar, sí que es pot mirar des d’avui. Per què el negoci de la guerra ens fa mal a tots. I no actualitzar-lo, no aporta.

Actrius com Simone Signoret, Glenda Jackson o Meryl Streep s’han posat a la pell d’aquest paper femení potent, interessant i desitjat. Però no tot el que ve de fora és millor, i aquesta mare coratge no ha millorat les versions teatrals i cinematogràfiques que ens venen al cap.