Miguel del Arco la torna a clavar amb Misántropo. Perquè tria un tema que sembla com anell al dit (i això que fa més d’un any que es va estrenar a la cartellera de Madrid). Perquè proposa un espai i uns recursos que, en general, són encertats i amb un repartiment que respon prou a l’evolució dels seus personatges. Potser hi ha algun to un pèl exagerat amb les il·luminacions per ensenyar la mirada introspectiva d’Alcestes, l’home honest que acaba sent un misantrop i renegant de tot. De fet, com que Alcestes ja apareix com a enfadat amb el món (tot i que segueix capturat per l’amor de Celimena) l’obra li permet molt poc recorregut, de la persona distant i orgullosa a l’antisocial., Això fa que hi hagio alguns moments que la intrerpretació sigui massa afecta i decaigui el realisme.

La comèdia i el cinisme Molière (i Del Arco) els guarden als secundaris que s’abracen i es treuen els ulls a una velocitat increïble. I tothom pot riure obertament amb el cantant romàntic que presenta, en acústic, el que podria ser el hit de l’estiu. 

El dolor ve de la banda d’Alcestes que no pot renunciar al seu amor per molt antagònic i incorregible que sigui el seu comportament. Ella li retreu que no l’estimi a ella si no al que ell desitjaria com fos. Ben vist.