Estem davant d’una adaptació molt lliure, jo diria que parteix d’uns personatges de Molière i d’un parell de situacions de “El Misàntrop”. Evidentment, hi ha un protagonista, Alceste, brillantment interpretat per Israel Elejalde, un home honest que vol dir la veritat i que menysprea la falsedat de la societat que l’envolta. Estima Celimena, una Bàrbara Lennie no massa convincent que se sent còmoda dins un món de disbauxa i festes, que l’estima però no vol deixar el “seu” món. Al seu entorn, un cantant que no sap cantar, un home de negocis, un parell d’amigues de la parella… i una reflexió d’Alcestes enmig d’un batibull de personatges frívols que estan de festa. Es la contraposició entre la superficialitat i el protagonista que vol fugir de tot això. És el contrast de la falsedat de tots els personatges i de l’autenticitat d’Alceste. 

El muntatge té  intensitat, té ritme… Però tot i això, una posada en escena que ens arriba com el gran èxit de Madrid, no aconsegueix seduir-nos. Calia que l’espai escènic fos tan miserable i lleig? Calia que el vestuari no afavorís ningú? Calia concentrar tant la problemàtica d’Alcestes en un enfrontament amb la resta de personatges? Calia insistir tant en la festa? 

Al final, dos cavallers, Alcestes i el cantant pretenen a Celimena i ella escull Alcestes, però el que no suportarà serà la idea d’anar-se’n del seu món, de refugiar-se lluny de tanta falsedat, i això sí, com Molière, farà que Alcestes es quedi sol. Miguel del Arco ha demostrat repetidament ser un grandíssim director, aquí també ho és però aquesta versió potser no calia que fos tan lliure. S’ha de ressaltar que ha estat un èxit a diferents llocs de l’Estat Espanyol, i era important que ens visités. Ja el vam aplaudir l’any passat amb una versió d’ “Un enemic del poble” d’Ibsen que repetirà aquesta temporada. Ens va agradar més que aquest Molière.