De la residència parisenca de la cobejada Celimena n’ha quedat el carreró del darrere d’una discoteca o sala de festes on fins i tot les canonades es rebenten carregades d’aigües residuals, els contenidors d’escombraries fan pudor i un evident ventilador industrial escampa la porqueria de dins cap a fora.

De l’acció de l’original que transcorre durant un dia se salta a unes hores de nit i matinada de la festa que ha reunit presumptes VIP’s de la societat. Els principals personatges de Molière s’hi mantenen i, malgrat la contemporaneïtat de la versió ultralliure de Miguel del Arco, hi són amb els noms de fonts originals, per no perdre’n l’essència. Hi trobem, doncs, Alcestes, Celimena, Cilitandro, Elianta, Arsinoé, Filinto i Oronte. Només s’ha prescindit, perquè no hi fan falta, dels criats, els nobles i els guardians… tot i que, posats a fer, a un li hauria agradat veure, almenys, un porter de discoteca d’estil goril·la, per acabar de fer el ple.

L’espectador haurà entès que si parlem d’una discoteca, el clàssic de Molière ha estat capgirat de dalt a baix i la visió del 1666 de l’autor requereix una actualització radical de costums. El capgirament de Miguel del Arco és tan agosarat que només pot ser atrevit i descarat com és. I a partir d’aquí, el discurs de Jean-Baptiste Poquelin (Molière) rejoveneix i es converteix en una denúncia dels usos i costums de la societat del segle XXI, dominada per la banalitat i l’aparença carregades de mentida mentre deixa de banda la reflexió i la presumpta veritat.

I és aquí on Alcestes (un Israel Elejalde, dramàtic i potent, tant en l’humor crític com en la gelosia) s’alça com el protagonista i misantrop que és, rebutjant tothom qui l’envolta i l’embolcall en el qual viu fins a l’extrem que el director Miguel del Arco li fa fer un mutis per la porta de la platea, com si els esfínters l’apretessin. Només li faltaria, per ser més descarat, que dediqués una solemne botifarra als humils espectadors. (…)