Què és el primer que et ve al
cap quan et diuen Catalunya? I si et diuen Mèxic? Aquest és l’exercici que fan
vuit mexicanes residents a casa nostra. O vuit “mexicatas”, com els agrada
anomenar-se, ja que són meitat mexicanes, meitat catalanes.

Desborden humor fent-nos
riure de nosaltres mateixos (i d’elles també) amb allò que ens fa tan catalans;
llenguatge, comportament i situacions que ens són tan normals però que els
representa tot un xoc cultural. És divertit veure’s com a col·lectiu amb els
ulls dels altres i empatitzar-hi fins al punt de posar-se al seu lloc. Com més
ens coneguem, més ens entendrem i millor conviurem.

Ens conviden a entrar a les
seves vides a través de diferents esquetxos que les porten a reflexionar,
discutir-se, emocionar-se, etc. sempre amb molta energia, simpatia i feminitat.
Cuiden tots els detalls de la posada en escena (la de la platja és impagable)
trencant el ritme, el to i fins i tot la quarta paret dotant l’espectacle de
gran dinamisme i una sorprenent coralitat.

És amarg i tendre alhora. És
divertit amb un punt nostàlgic i reivindicatiu –se les tenen amb la catedral de
Mèxic en un debat que es converteix ben interessant i on detectarem punts en
comú entre les dues cultures que, probablement, aixecaran l’ovació del públic
en cada funció. Ens fa passar per tots els estadis que experimenten, obrint-se
generosament i sense reserves a través de la paraula, el gest i la cançó (no hi
faltaran Pedro Infante, Jorge Negrete, etc.).

Per què funciona tan bé?
Perquè ha trobat la fórmula de la barreja, perquè el mixt cultural s’ha
canalitzat dramatúrgicament amb les vivències de vuit actrius “mexicatas” reals
de la mà d’un Sergi Belbel obert per impregnar-se’n i disposat, també, a
riure’s de tot plegat.

Una versió ben diferent del
retrat que Jan Fabre feia dels belgues a
‘Belgian Rules’ que ens va dur al Festival Grec, però que, a la seva manera,
des d’una perspectiva mexicana, també ens revela com som els catalans. Les
mateixes reaccions al teatre ens delaten.