Són vuits i nous (noves) i cartes que sí que lliguen. Vuit actrius mexicanes eixides del Centro Nacional de las Artes, el magnífic complex creatiu a Río Churubusco de la Ciutat de Mèxic on es concentren els ensenyaments artístics, amb la Escuela de Arte Teatral al capdavant, i al costat de la de cine, de dansa, d’arts plàstiques en una permeabilitat estimulant i en un entorn propici a les sinapsis. Vuit actrius bregades, que aquí ens semblen noves, que fan dels seus orígens el bitxo de l’espectacle, el chile que solseixen en un sofregit ben català, i del barreig en couen un plat d’humor, ple de tendresa i enyorança. Són mexicanes que van aterrar a Catalunya per cursar un màster escènic i s’hi han quedat, sens dubte perquè han acabat sentint-s’hi bé. Amb tot, no poden evitar una profunda nostàlgia del seu país virolat i assortit, ple de contrasts i de riques coloracions, però també esquinçat per una violència estructural d’un narcotràfic que tot ho contamina: policia, exèrcit, polítics i els més diversos ramats del business. Totes les malvestats que planen sobre el país americà és una exacerbació i persistència de les xacres que va importar el colonitzador que va perpetuar-se durant quatre segles en el que es deia, fins la independència, “Nueva España”. Masclisme, classisme, racisme: les essències de l’ideari vox posat en contrast al coratge secular per l’alliberament dels opressors. Les actrius, malgrat tot, enyoren amb inusitada intensitat les “tortillas de maiz azul”, els “chiles en nogada”, el “mole”, les “enchiladas”, las “quesadillas”, els “nopalitos”, la “cajeta”, els “ricos tamales oaxaqueños” i, sobretot, el “huitlacoche”, un cuinat de panís infectat de foncs barrejat amb “elote” fresc i posat al xup xup amb ceba, “jitomate”, all, “chile serrano” i, fonamental, una herba anomenada “epazote”.

La cuina és un dels més poderosos elements d’identitat i reconeixement. Ve de gust tastar les menges dels països més diversos, però quan portes un temps fora enyores la pròpia de manera obsessiva. L’altre element poderós és la llengua, i les actrius mexicanes n’han fet un bon aprenentatge, fins al punt de recitar l’embarbussament dels setze jutges sense trabucar-se. I, al seu torn, ens regalen cançons en purèpecha o nàhuatl. Del frec intercultural n’han saltat espurnes, i les xiques expliquen les seves pors, impressions, suspicàcies i aclimatacions. Desmunten prejudicis d’una i altra banda, amb força, naturalitat i empatia. En l’espectacle hi aboquen llurs experiències a Catalunya, els encontres i desencontres, els enigmes i les incomprensions, i sobretot els riures francs, esponerosos, desballestadors. Dèries que s’enfilen i entrellacen, que dansen amb la crítica i l’autoparòdia, en un mesclat potent i divertit. Sergi Belbel hi ha posat la lligassa dramatúrgica, Antonio Calvo la batuta. Elles tota la resta: art i vida en cru, sense pal·liatius.