Mexicatas

Ocho mujeres mexicanas, obligadas a emigrar, miran México desde la distancia y opinan sobre Catalunya, su tierra de acogida, y sobre el carácter catalán, tan distinto al mexicano. Ocho mujeres actrices, talentosas y en la edad de la joven madurez, de los 32 a los 41 años. Ocho Mexicatas, con el corazón partido, añorando México pero a la vez añorando Catalunya cuando viajan a su país natal, tan castigado por la corrupción, la violencia, la sobrepoblación y la pobreza (decenas de millones de personas que se debaten en la miseria y a la vez allí está el hombre más rico del mundo y tres fortunas mexicanas aparecen entre los 15 más ricos del mundo y también uno de los países, no en guerra, en los que son asesinadas más mujeres, líderes sociales y periodistas). La puesta en escena es minimalista y consta de doce escenas independientes. Un principio demoledor donde vierten una a una su dolor por ese México herido y en descomposición, y a la vez una reivindicación de ese otro México tan rico en lo cultural, en lo artístico y en lo popular, que resiste a todas las tempestades.  El espectáculo está lleno de momentos brillantes : El juego coreográfico con las ocho actrices sentadas, mientras suena la canción, No volveré; el impagable e hilarante monólogo sobre el significado y el uso de la expresión “setze jutges d´un jutjat mengen fetge d´un penjat”; las confrontaciones del carácter catalán, tan “pulit” y “pa dentro” y el mexicano, tan espontáneo, gritón y “pa fuera”; la conversación sobre el uso de las palabras, como puta, con la e neutra (ai, esa e neutra tan catalana!), absolutamente delicioso; la impresionante interpretación de La Llorona, con el altar de muertos al fondo, esa visión tan vital de la muerte que tiene el pueblo mexicano;  la referencia a la gastronomía mexicana, tan rica y tan interiorizada en el paladar de todo mexicano-a, con esta conseguida escena del añorado ritmo de la máquina de hacer tortillas-las tortillas de maíz (tacos, chilaquiles, enchiladas, pozole, chiles en nogada y todo bien picoso); los bailes y los ritmos tan llenos de vida; deliciosa visión del pan con tomate y la reivindicación de denominarlo “pa amb tomacatl”, en lengua prehispánica náhuatl, ya que el tomate vino de México; la nostalgia por ese mundo que ya solo va quedando en el recuerdo del México que se dejó, en la indignación impotente por el México actual y en la adaptación a un nuevo mundo en el que edifican su presente y su futuro….. Emociones, rabia, humor y mucho para meditar. Una confrontación vital y cultural muy enriquecedora en esta sociedad cada vez más mestiza donde es tan importante conservar las raíces de origen, como enriquecerlas con la gran variedad de nuevos estímulos que nos llegan de diversas partes del mundo. Una valoración de lo mucho bueno que hay en los catalanes y lo mucho bueno que nos aportan, en este caso la cultura y la vitalidad mexicana, y una invitación siempre sana y necesaria a la autocrítica (deixar de mirar-nos tant el malic), desde los ojos de nuestros nuevos vecinos que nos ven con ojos nuevos y muchas veces sabios. Comprender que no somos tan tan ni muy muy, o dicho de otra manera ni tan muy ni muy tan. Por ejemplo, respecto al carácter mexicano, nosotros somos mucho mas interiorizados (reprimidos?, algo, debemos reconocerlo, nos cuesta cantar y bailar, cosa que los mexicanos hacen cotidianamente de forma natural y espontánea) y ellas-os son más impulsivos (menos reflexivos), muy caóticos (poco ordenados y metódicos) y bastante gritones. Entre muchas otras variantes que nos pueden enriquecen mutuamente en esta búsqueda del equilibrio, del punto medio en el que coincidir y crecer. Solo hay un punto, que me atrevería a poner en cuestión, el sketch de la Catedral de Guadalupe, edificada sobre una pirámide azteca, con el boicot-asalto del comando reivindicativo secuestrando a la conferenciante (con delicioso acento catalán). Resulta innecesariamente largo y termina con una clase de historia sobre el 1714 con alabanza catalanista incluida, que chirría. Parece puesto en calzador y resulta poco teatral, lastrando el conjunto.  Cuando a continuación llega el monologo del Setze jutges y el espectáculo vuelve a su frescor y espontaneidad inicial, el espectador lo agradece. La génesis del espectáculo Al finalizar una conferencia en la Sala Beckett, el reconocido director y dramaturgo Sergi Belbel fue requerido por dos actrices mexicanas que le propusieron para dirigir un espectáculo sobre la visión de ocho mujeres-actrices mexicanas residentes en Catalunya, “maestro (los latinoamericanos son siempre muy respetuosos), sería un honor para nosotras, si aceptara dirigir este espectáculo”. Sergi Belbel aceptó de inmediato, solo que por cuestiones de agenda no podría dirigirlo y lo encomendó a su mano derecha Antonio Calvo, exiliado voluntario interior ya que es nacido en Córdoba. Sergi Belbel animó a las actrices a que pasaran sus ideas al papel y se encontró en una semana con 300 folios, sobre los que fue armando la dramaturgia. Antonio Calvo canalizó el torrente temperamental de las actrices, dándoles sentido de orden y disciplina, para conseguir el ritmo requerido por el espectáculo.  La Fira de Teatre de Tàrrega fue la primera en aplaudir y con pleno éxito este espectáculo, que tras la breve estancia en el Espai Brossa, viajará a diversos lugares de Catalunya y que aconsejamos no perdérselo. Al final de la función del miércoles día 14, pudimos asistir a un enriquecedor coloquio con las ocho actrices, el director, Antonio Calvo y el dramaturgo Sergi Belbel, que fue moderado por la periodista y escritora mexicana Sonia García García. El coloquio volverá a repetirse tras la última función, domingo día 18, en este caso moderado por la también mexicana doctora en artes escénicas y operópata, Enid Negrete. Ocho Mexicatas, muy Mexi y bastante Catas Son mujeres y las ocho, por motivos diversos se exilaron a tierras catalanas. Las ocho son actrices licenciadas, todas menos una, en la Escuela Nacional de Arte Teatral de Ciudad de México y cosa curiosa en cursos y épocas distintas. Fue el facebook el que hizo que se conocieran y se decidieran a montar la Companyia Cor de Maguey, para dar vida a este notable espectáculo coral: Mexicatas.   Por orden alfabético de apellidos, ellas son: Marlene Avendaño (también bailarina, coreógrafa y periodista), Lupe Cano (también cantadora de música tradicional mexicana y que toca la jarana, propia del son jarocho), Esmeralda Elizalde (especializada en teatro de compromiso social),  Ariadna Ferreira (también productora e investigadora teatral), Mónica Mar (también cantante), Thania Paulinni (también profesora de yoga y coreógrafa), Marisol Salcedo (a quien pudimos ver en su espectáculo Frida Kahlo Viva la vida) i Nadia Zúñiga (también directora y pedagoga). Para saber más y ponerse en contacto con la compañía, http://mexicatas.com text : [email protected]    

D'un treball col·lectiu a partir de l'enyorança dels orígens i de l'amor a primera vista del lloc d'acollida sorgeix un espectacle ple d'humor i de tendresa que, potser sense proposar-s'ho, enllaça amb l'antiga relació d'amistat que Mèxic i Catalunya han tingut des de sempre, però d'una manera especial des de després de la guerra civil i l'exili forçat de personatges catalans que han estimat Mèxic i s'han deixat influir culturalment pel seu solatge com per exemple Pere Calders o Avel·lí Artís “Tísner” i la seva literatura amarada de l'esperit mexicà arran del seu llarg exili de més de vint-i-cinc anys.Amb les vuit integrants de la companyia Cor de Maguey passa una cosa semblant però a la inversa. Elles vuit són actrius formades a l'escola artística mexicana que han buscat una nova manera de viure i d'exercir la seva professió a Catalunya. S'han trobat i s'han retrobat amb casa seva. Això els dóna una visió que ni es compra ni es ven i que es té a dins implícitament per la condició de trobar-se en terra de ningú, amb el cor a una banda i l'altra.Aquesta estimació la reflecteixen molt bé passada per l'alambí de la distància, l'humor, la frescor, la crítica i la ironia. Estimen tant Mèxic que no poden estar-se de criticar els que l'embruteixen amb política corrupta. I ja estimen també tant Catalunya que tampoc no es poden estar, com la troupe d'«Els Jocs Florals de Canprosa», de Santiago Rusiñol, de «riure-la».Darrere de la seva idea original hi ha la dramatúrgia de Sergi Belbel que ha relligat caps i puntes, les ha deixat fer i ha creat finalment un espectacle rodó que inclou el gag, el moviment, la música, el record dels teus i l'amor per la llibertat. I darrere de tot això hi ha també una sòlida formació artística de cadascuna de les vuit intèrprets que destil·len amb l'espontaneïtat de les companyies nascudes per atzar i destinades a morir d'èxit.Es podria fer elogi de cadascuna de les accions que integren l'espectacle i que, durant uns cent minuts, no baixa mai d'intensitat, ben al contrari, puja i puja per trobar sempre una nova manera de sorprendre els espectadors, ja sigui amb l'enginy lingüístic o amb el desplegament coral escènic.Posats a destacar, és especialment brillant el monòleg a partir de la típica frase “setze jutges...”, també l'acció en clau de protesta i acció directa per enderrocar la catedral de Mèxic, nyap de la colonització espanyola que amaga a sota les restes del vell imperi mexicà. I encara, l'acció de les vuit mexicanes a la platja i les seves converses amb l'exterior o el diàleg irònic de dues d'elles sobre la filosofia de l'expressió catalana, molt catalana, “ets un puta... o una puta”, que tant hi fa. O també la picada d'ullet a la singularitat de la vocal neutra que els embolica el parlar català, sense faltar-hi, esclar, un quadre amb el fetitxisme mexicà i el culte als morts (¿què en sabríem els catalans sense la refinada mirada irònica convertida en realisme màgic de Pere Calders?).El Cor de Maguey fuig intel·ligentment dels tòpics més tronats que es podrien esperar de la cultura mexicana i converteix «Mexicatas» —el seu nom ja indica la intenció de la fusió de cultures— en un espectacle de caràcter universal que, al marge de Mèxic, es podria aplicar a qualsevol altra col·lectiu que, de grat o per força, ha tingut l'exili com a una de les fites de la seva vida. (...)

Què és el primer que et ve al cap quan et diuen Catalunya? I si et diuen Mèxic? Aquest és l’exercici que fan vuit mexicanes residents a casa nostra. O vuit “mexicatas”, com els agrada anomenar-se, ja que són meitat mexicanes, meitat catalanes. Desborden humor fent-nos riure de nosaltres mateixos (i d’elles també) amb allò que ens fa tan catalans; llenguatge, comportament i situacions que ens són tan normals però que els representa tot un xoc cultural. És divertit veure’s com a col·lectiu amb els ulls dels altres i empatitzar-hi fins al punt de posar-se al seu lloc. Com més ens coneguem, més ens entendrem i millor conviurem. Ens conviden a entrar a les seves vides a través de diferents esquetxos que les porten a reflexionar, discutir-se, emocionar-se, etc. sempre amb molta energia, simpatia i feminitat. Cuiden tots els detalls de la posada en escena (la de la platja és impagable) trencant el ritme, el to i fins i tot la quarta paret dotant l’espectacle de gran dinamisme i una sorprenent coralitat. És amarg i tendre alhora. És divertit amb un punt nostàlgic i reivindicatiu –se les tenen amb la catedral de Mèxic en un debat que es converteix ben interessant i on detectarem punts en comú entre les dues cultures que, probablement, aixecaran l’ovació del públic en cada funció. Ens fa passar per tots els estadis que experimenten, obrint-se generosament i sense reserves a través de la paraula, el gest i la cançó (no hi faltaran Pedro Infante, Jorge Negrete, etc.). Per què funciona tan bé? Perquè ha trobat la fórmula de la barreja, perquè el mixt cultural s’ha canalitzat dramatúrgicament amb les vivències de vuit actrius “mexicatas” reals de la mà d’un Sergi Belbel obert per impregnar-se’n i disposat, també, a riure’s de tot plegat. Una versió ben diferent del retrat que Jan Fabre feia dels belgues a ‘Belgian Rules’ que ens va dur al Festival Grec, però que, a la seva manera, des d’una perspectiva mexicana, també ens revela com som els catalans. Les mateixes reaccions al teatre ens delaten.