Sol Picó comença el seu nou espectacle amb la llegendaria i esperançada “Over the rainbow”, mentre ella i els seus companys escènics ballen agafats de la mà  gairebé com ho feien Judy Garland i els seus amics camí de la ciutat de Oz. Però en aquest cas, no espereu veure cap arc de Sant Martí damunt una carretera de rajoles groques, sinò un emblemàtic “torito” Osborne en avançat i molt metafòric estat de destrucció, ficat en un paisatge desolador i ple de llaunes de begude buides i convertides en deixalles. Aquest cop, fins i tot l’humor habitual de Sol sembla una mica ennuvolat. I com a conseqüència, li acaba sortint l’espectacle més pesimista de la seva trajectoria.  La qual cosa no seria cap problema, si no fos perquè resulta ser també un dels més irregulars que ha presentat mai. No falten moments notables, gairebé sempre centrats en les seves intervencions en solitari. I no falta tampoc un final espectacular en forma d’ampolla a la deriva,d’aquells capaços de fer-li pujar punts a qualsevol espectacle. Però abans d’arribar a l’ampolla del SOS, ens trobem tambè amb una dramatúrgia un xic feble, una primera part molt reiterativa, i una coreografia mancada d’un puntet més d’imaginació.