Sol Picó s’empesca una història fosca, de societat que ha sobreviscut un cataclisme. Els seus personatges, mig indigents, busquen un destí millor que els porti a la felicitat del seu passat. Però la destrucció, la violència impune no els dóna tregua. Aquella societat tant habitual en pel·lícules de gran pressupost (Dune, Waterworld) aquí té rerefons actuals com la passió desmessurada pel futbol. Sembla que els codis estiguin desmanegats com la sirena d’aquella societat involucionada primirtiva de La màquina del temps (1960). El que ells tenien gravat en la memòria com l’alarma per salvar-se dels atacs aeris, en realitat era el ressort perquè els Morlocks els cridessin per cuinar-los. Sol Picó balla amb els seus companys a cop de punk i de música electrònica. Noés hi ha poesia en un darrer passatge, amb un necessari aire d’esperança. Que hi hagi algú que llegeixi el missatge i els salvi. Però, aquesta botella llançada al mar pot ser encara més cruel? Segur que hi ha algú més en condicions d’ajudar-los? El poeta Luís Rosales va ser un defensor eficaç per salvar el seu amic Federico García Lorca dels feixistes?