En Lluís Pasqual ens va dir a la presentació de Medea que
“el decorat i el vestuari hi són però és com si no hi fossin.” Però
hi són. Només entrar a Sala Gran del Lliure ja quedes impressionat per un espai
immens, amb un terra negre, buit, de rajoles grosses i emmarcat amb cortines
negres. Hi ha dos nens i el seu coach 
(Joan Sureda), jugant al hockey amb dues escombres planes. Al fons, una
pantalla tan gegant com l’espai reprodueix música de Nirvana, Radiohead, Metàllica… també en blanc i negre. Els
nens van fent i el públic va entrant. Se sent una cançó, els nens
s’hi afegeixen cantant i surten dient, -almenys el dia que hi vaig anar-: “Ja
hem de marxar”?

I comença la història. La tragèdia. Un tema que demana a
crits un debat. Emma Vilarasau és Medea. Absolutament. Tant, que quan acaba i
saluda, tornem poc a poc a la realitat fins que ens aixequem entusiasmats a
aplaudir a la que tornem a reconèixer com una actriu que passa una hora
expressant una tensió màxima, entregada rotundament al personatge i tota
mullada. Aconsegueix fer-nos entrar tant a la història que oblides que allò no
està passant de debò. A més, parla i interpel·la al públic perquè l’entengui i
la recolzi. Tret de les paraules del rei Creont. que ens
situen en un temps de l’antic Corint al principi, la resta pot passar ara
mateix. Una dona d’un país llunyà hi va a viure amb Jason, un home aparentment
feble a qui ella treu les castanyes del foc i situa al lloc on és: poderós, respectat i admirat. Un heroi, en dirien 2000 anys enrere.

Però Creont, que té el poder, vol que aquest heroi sigui per
a la seva filla. I la resta ja la sabeu. És la història duríssima d’una dona
que ho ha donat tot per amor, i que es veu ultratjada fins al fons: li prenen
el marit, la casa i no li permeten ni un espai llunyà per viure. Cal dir que
Jason s’ofereix a ajudar-la, estigui on estigui. Hem llegit o sentit parlar molt
sobre Medea, a qui es descriu com una dona ferida, maltractada, estrangera
sense possibilitat de tirar endavant. I enamoradíssima de Jason. Es diu que cal
mirar la seva part bona, perquè la resta es la resposta a uns instints i a una
irracionalitat que no pot dominar i se li escapen de les mans. 

I aquí ve el
debat. Vaig sortit amb ganes de parlar-ne amb qui fos, fins interpel·lar uns
amics que vaig trobar! Tot s’hi val? Cal entendre que una dona mati el seu
germà per amor, a una rival a qui no coneix per gelosia i als seus propis fills
per venjar-se i fer així al seu examant el pitjor dels mals? Quants cops hem
sentit ja, en el que va d’any, de pares que maten els fills i després se
suïciden o ho intenten? Què ens vol dir, exactament, Eurípides, vora 431 anys
abans aC.?

La Medea de Lluís Pasqual -i Alberto Conejero, i Emma Vilarasau, i Roger Coma, i Andreu
Benito,i els nens…-  aconsegueix
enlluernar-nos, enganxar-nos, sortir en estat de shock però extasiats i,
sobretot i malgrat un minimalisme absolut, no sortir igual que quan hem entrat, que és la màxima del teatre. Gràcies, Lluís, una vegada més.