Emma Vilarasau construeix, probablement, un dels seus millors personatges amb aquesta Medea, complexa i huama. És una mare ferida que abusarà dels seus poders per venjar-se i fer més profunda la seva ferida. Per netejar la cicatriu infectada (Jasó l’aparta perquè no interfereixi amb la seva nova relació conjungal i entra en disputa qui s’endú els fills) decideix maniobrar amb el favor trampós dels déus: obra i extreu tot el pus per escampar el dolor entre els seus enemics i també a ella mateixa. Els fills, tant estimats, són armes per ferir l’altre. 

Si en la versió d’Andrés Lima la Medea es feia terrenal amb un fang que lk’empastifava, Lluís Pasqual ha optat pel xàfec. L’aigua aclapara l’escena. És una pluja torrencial com la que fan embogir els personatges d’El rei Lear. Però aquesta Medea no és boja, ni delira. Juga a la maquinació de manera subtil. Sap que cau a la seva trampa però no sap com corregir el destí. El dolor de Jasó serà tant profund com el seu. La destrucció serà absoluta. I encara que pugui deslliurar-se de la mort terrenal la càrrega sempre serà al seu pit. L’obra coincideix amb  la presència de dos clàssics més aquest 2018 a la cartellar: Troyanas i Èdip, al Romea

L’espai buit i immens i el joc àudiovisual són dos elements d’escena indispensables. No pinten el quadre en excès. L’austeritat és ideal. El director Lluís Pasqual advertia que la complexitat d’abordar un clàssic grec és el to en què es presenta. Perque no pot ser naturalista ni massa afectat. Certament, Vilarasau s’exclama i plora sota el xàfec. Però també sap transmetre humanitat ferida, quan s’apropa al prosceni i conversa amb les primeres fuileres de públics (que reben lgun esquitx d’aigua quan es produedueixen les tamborinades). Ema Vilarasau s’alluny dels seus personatges de comèdia, o de drama naturalista. Tot i elcrit i la radicalitat, hi ha una contenció i una mirada que clava molt profunda. Roger Coma també signa una excel·lent interpretanció amb un to a mig camí de l’excés i del pare adolorit que, diu, actua, pel bé de la família i no per instints sexuals.  

Per últim, l’adaptació deixa la tragèdia en poc més d’una hora. Un llampec aclaparador. El millor d’aquesta proposta és, segurament, haver sabut mantenir l’equilibri en cada un dels aspectes. Aquesta tragèdia, ara, és aigua, és terra, és foc i és aire.