M.A.R.I.L.U.L.A.

Davant la crisi, somriures. Aquesta sembla ser la màxima de molts espectadors, i per tant d'altres tants programadors teatrals, que fugen de qualsevol proposta que faci olor de drama, crisi o qualsevol altre problema actual. Però la veritat és que, en èpoques com aquesta en el teatre, igual que en altres disciplines artístiques, apareixen molts creadors compromesos que, al contrari de fugir, busquen reflexionar i oferir mirades lúcides, àcides, i fins i tot humorístiques de la realitat que els envolta.Aquest és el cas de la dramaturga grega Lena Kitsopoulou, que el 2009 va estrenar al seu país M.A.R.I.L.U.L.A., un monòleg espectacular que és una metàfora de la crisi econòmica grega i, al seu torn, una dura i lúcida reflexió sobre la identitat i la depressió. Ara aquesta interessant peça es reestrena a la Sala Muntaner dos anys després d'estrenar-se a La Seca-Espai Brossa de la mà de l'actriu Mònica Glaenzel, dirigida per Josep Maria Mestres.El punt de partida de M.A.R.I.L.U.L.A. és molt interessant. Perquè la protagonista, que se'ns presenta com una dona en crisi, s'autoanaliza i reconeix que, en realitat, no té raons per estar deprimida. No hi ha cap aspecte de la seva vida que sigui un drama, que sigui un desastre, tot li va raonablement bé. Però és precisament aquest "raonablement bé", aquesta absència de dificultats reals, de problemes de veritat, aquest anodí i avorrit estat del benestar, allò que irrita i deprimeix aquesta dona.I és que encara que el text s'inspira en la realitat grega, i en conseqüència en la crisi de qualsevol país, de seguida ens suggereix un interessant viatge introspectiu i filosòfic, una mena de monòleg psicoanalista amb el qual, si un es deixa portar, és molt fàcil sentir-se identificat. Perquè en realitat la majoria de nosaltres, instal·lats en una relativa comoditat, acabem buscant problemes on no n'hi ha i per tant busquem també solucions màgiques (llegiu pastilles i altres succedanis) per construir-nos una vida lliure de qualsevol patiment, però al mateix temps tremendament anodina.Així doncs, M.A.R.I.L.U.L.A. és una contundent crítica de la nostra societat, dels valors als quals acabem rendint tribut i que ens converteixen en una mena d'autòmats que ens apuntem a qualsevol moda encara que, com en el cas de l'alimentació sana o l'esport, són tendències que en principi ens han de beneficiar. Kitsopoulou ens posa un mirall i retrata amb humor cruel la nostra estupidesa. I la reacció és la d'un riure continguda. Interessant.La proposta de Josep Maria Mestres i Mònica Glaenzel funciona molt bé. L'espai escènic juga amb un gran mirall i una llarga taula de fusta, i en aquest espai Glaenzel mostra tot el seu potencial dramàtic, dibuixant a la perfecció la tristesa i les contradiccions del seu personatge i portant-nos com vol de la depressió a l'humor, del gris al riure. Una proposta diferent, molt recomanable fins i tot per a aquells que l'argument els pot sonar estrany. Si un es deixa portar, al final resulta que s'ho ha passat bé i a sobre ens ofereix una interessant reflexió a l'esquena. Què més es pot demanar!

Lena Kitsopoulou (Atenes, 1971) és actriu i autora d'aquest relat que furga en la ferida col·lectiva d'aquest principi de segle XXI sense fer que sagni més del compte sinó amorosint-lo amb un reguitzell de reflexions intel·ligents, punyents, iròniques, epidèrmiques i que troben en els espectadors un punt de connexió inevitable.'M.A.R.I.L.U.L.A.' va sorgir el 2009, arran de la greu crisi financera grega —dins de la crisi global— i de la pèrdua de la dignitat d'una societat que va veure com s'ensorraven els ideals de tota una generació per mor de l'estafa dels seus dirigents. El suïcidi d'un ciutadà grec, jubilat, al centre d'Atenes, per conscienciar la població que preferia la mort a la vida remenant contenidors per poder menjar, va ser un dels punts àlgids i probablement l'espurna que va inspirar l'autora del relat.Parlo de relat perquè 'M.A.R.I.L.U.L.A.' és un text de gran força literària i titllar-lo tècnicament de monòleg —malgrat que sí que es representa com a monòleg— li podria fer mal. L'actriu catalana Mònica Glaenzel s'ha envoltat d'un equip que ha treballat el text com una peça d'orfebreria, des de la traducció de Joan Sellent, en aquest cas assessorada pel que fa a les singularitats gregues, a l'escenografia i la il·luminació i la direcció de Josep Maria Mestres, que ha dirigit l'actriu, deixant-la fer en part al seu aire, sense eliminar del tot el seu registre humorístic, en tot cas integrant-lo al text i remarcant cadascun dels aproximadament 4.200 minuts o 252.000 segons que dura l'explosió.La protagonista de 'M.A.R.I.L.U.L.A', una dona d'uns quaranta anys, es troba aparentment bé, però per dins l'atenalla una depressió que transforma en una progressiva indignació per tot el que l'envolta. Passa cíclicament de l'optimisme al pessimisme. De qualsevol percepció que té de benestar en surt un regust d'agror. De trossos de felicitat n'extreu petites ferides en les quals, a manera que burxa i burxa, acaben sent nafres incurables. (...)

La Mònica Glaenzel (1971) és per tots un personatge familiar que hem admirat sovint ja fa temps, a la televissió, a Plats Bruts sobretot. Però és també una gran actriu de teatre, que sense perdre el seu to humorístic és capaç d'expressar uns sentiments plens d'humanitat, d'un desengany optimista, d'una situació vital frustrant però que sap suportar amb bon humor... És el que fa a M.A.R.I.L.U.L.A., un monòleg alegre sobre un fons de desengany que va escriure fa cinc anys l'actriu i directora de cine-i també autora d'algunes obres-  Lena Kotsopoulou (1970), i que ho va fer com a reacció a la misèria que es vivia alesores a Atenes quan un jubilat es suïcidava a la plaça Syntagma per no suportar ja la vexació d'haver de menjar del que trobava en els contenidors de fems. Aquest és el sentit de l'obra, ¿té sentit viure còmodament quan el món que ens envolta és miserable? La protagonista ens mostra amb alegria i molt humor, la manca de sentit de la seva vida i de la vida del món contemporani. Està sola, no li manca res, però no té cap alicient que la tregui de la seva monotonia, de la seva còmoda i agradable grisor. I ens ho explica durant una hora brillant en la qual no parem de somriure. Al final, als darrers deu minuts, tot és una mica més forçat argumentalment i visualment però és encara brillant i acabem aplaudint amb força i ganes i celebrant la tornada des de fa tants anys de la Mónica Glanezel al teatre.