Mònica Glaenzel engega amb uns ulls vidriosos reconeixent que no està massa bé. Parla el seu personatge però és com si ho fes ella mateixa. La seva tristesa no és una depressió de tres pastilles al dia, i prou. El seu desencís és lúcid: saber que mai la vida serà com l’havia imaginat. És la clatellada que cau al voltant de la crisi dels 40. Ella sap navegar des d’aquesta profunda amargor a moments hilarants, còmics per tristos i divertits per extravagants (curiós micròfon utilitza per emular Freddy Mercury). L’obra l’ha escrita Lena Kitsopoulou sembla que influïda per la sensació de buit que vivia Grècia al 2009. En realitat, el drama és ben personal, no tant un fet social. No hi ha cap clam a aixecar barricades o revoltar-se contra els bancs. Hi ha la sensació, en tot cas, que serà difícil viure com aquella parella d’avis que miren embadalits l’aparador agafats tendrament de la mà.

Kitsopoulou parla des de la seva veritat de Grècia. L’adaptació, que ha liderat la pròpia Glaenzel, coincideix en imatges ben properes. La vida també te moments de bellesa, de redempció, com el resseguir les molles de pa de la taula (un gest que ja faria la Colometa de Mercè Rodoreda a La plaça del diamant, per exemple). Com deia l’autora, en la presentació, “sota de les lletres diferents hi ha un llenguatge comú”, la Mediterrània que uneix, la vida que és tossuda.