Davant la crisi, somriures. Aquesta sembla ser la màxima de molts espectadors, i per tant d’altres tants programadors teatrals, que fugen de qualsevol proposta que faci olor de drama, crisi o qualsevol altre problema actual. Però la veritat és que, en èpoques com aquesta en el teatre, igual que en altres disciplines artístiques, apareixen molts creadors compromesos que, al contrari de fugir, busquen reflexionar i oferir mirades lúcides, àcides, i fins i tot humorístiques de la realitat que els envolta.

Aquest és el cas de la dramaturga grega Lena Kitsopoulou, que el 2009 va estrenar al seu país M.A.R.I.L.U.L.A., un monòleg espectacular que és una metàfora de la crisi econòmica grega i, al seu torn, una dura i lúcida reflexió sobre la identitat i la depressió. Ara aquesta interessant peça es reestrena a la Sala Muntaner dos anys després d’estrenar-se a La Seca-Espai Brossa de la mà de l’actriu Mònica Glaenzel, dirigida per Josep Maria Mestres.

El punt de partida de M.A.R.I.L.U.L.A. és molt interessant. Perquè la protagonista, que se’ns presenta com una dona en crisi, s’autoanaliza i reconeix que, en realitat, no té raons per estar deprimida. No hi ha cap aspecte de la seva vida que sigui un drama, que sigui un desastre, tot li va raonablement bé. Però és precisament aquest “raonablement bé”, aquesta absència de dificultats reals, de problemes de veritat, aquest anodí i avorrit estat del benestar, allò que irrita i deprimeix aquesta dona.

I és que encara que el text s’inspira en la realitat grega, i en conseqüència en la crisi de qualsevol país, de seguida ens suggereix un interessant viatge introspectiu i filosòfic, una mena de monòleg psicoanalista amb el qual, si un es deixa portar, és molt fàcil sentir-se identificat. Perquè en realitat la majoria de nosaltres, instal·lats en una relativa comoditat, acabem buscant problemes on no n’hi ha i per tant busquem també solucions màgiques (llegiu pastilles i altres succedanis) per construir-nos una vida lliure de qualsevol patiment, però al mateix temps tremendament anodina.

Així doncs, M.A.R.I.L.U.L.A. és una contundent crítica de la nostra societat, dels valors als quals acabem rendint tribut i que ens converteixen en una mena d’autòmats que ens apuntem a qualsevol moda encara que, com en el cas de l’alimentació sana o l’esport, són tendències que en principi ens han de beneficiar. Kitsopoulou ens posa un mirall i retrata amb humor cruel la nostra estupidesa. I la reacció és la d’un riure continguda. Interessant.

La proposta de Josep Maria Mestres i Mònica Glaenzel funciona molt bé. L’espai escènic juga amb un gran mirall i una llarga taula de fusta, i en aquest espai Glaenzel mostra tot el seu potencial dramàtic, dibuixant a la perfecció la tristesa i les contradiccions del seu personatge i portant-nos com vol de la depressió a l’humor, del gris al riure. Una proposta diferent, molt recomanable fins i tot per a aquells que l’argument els pot sonar estrany. Si un es deixa portar, al final resulta que s’ho ha passat bé i a sobre ens ofereix una interessant reflexió a l’esquena. Què més es pot demanar!