La dramaturga i directora Lucia Calamaro (Roma, 1969) no abandona el joc de relació familiar que ja ha tractat aquesta mateixa temporada al Teatre Tantarantana amb l’obra «La vida suspesa» i que reprèn ara el Teatre Akadèmia amb l’obra «L’origen del món», amb l’afegit deL subtítol: «Retrat d’un interior».

Es podria dir que l’estrena d’aquesta segona peça té una aura internacional, o com a mínim europea, perquè l’autora l’acaba d’estrenar també, el mes de novembre, al Piccolo Teatro di Milano, on a més l’ha dirigit, amb les actrius Concita De Gregorio, Carolina Rosi i Mariangeles Torres.

Aquí, ha cedit la direcció a Guido Torlonia, director artístic de l’Akadèmia, en una versió catalana de Carles Fernández Giua. Allà, al Piccolo, el muntatge —unes dues hores— es va representar amb entreacte. Aquí, amb els espectadors catalans més avesats últimament a l’extensió escènica, s’ha optat per no fer entreacte. L’obra, de dues hores, doncs, que té tres actes, transcorre en un fil de continuïtat que, de fet, no admet pauses ni distraccions.

¿Es pot parlar a la vegada de la plaga de la malaltia de la depressió i de comèdia o tragicomèdia? Sí, si tenim en compte que ni Lucia Calamaro ni la direcció de l’obra pretenen caure en la banalitat sinó més aviat endolcir un tema que pot ser prou dolorós per a segons quins espectadors que el toquin de prop, sense escatimar les pujades eufòriques i les baixades a l’infern, les hores lluminoses i les hores fosques, les conseqüències de la malaltia i les ramificacions que provoca dins d’un nucli familiar.

Àvia segle XXI, per tant encara d’esperit jove; mare segle XXI, per tant encara amb hàbits postadolescents; i filla segle XXI i mig, per tant amb la lucidesa de rectificar els errors del passat i modelar molt millor el futur. Tres generacions. Tres personatges clarament diferenciats en la seva manera de ser, però també irremeiablement interconnectats, hereves l’una de l’altra, com si responguessin a aquella pregunta indiscreta dels formularis mèdics que vol saber si el pacient té antecedents familiars de tal o tal altra patologia per no descartar que, a la llarga, també els pot patir ell mateix.

Sobretot, tres dones en un món tancat ple d’electrodomèstics —una nevera, una màquina de rentar, un taulell de cuina, un armari de roba…— en una escenografia de llar de línia blanca, arquitectònica, que els escenògrafs Sebastià Brosa i Laura Martínez Pi sembla que hagin creat emmirallats en l’exposició que el Museu del Disseny —la popular Grapadora de Les Glòries— té en cartellera ara mateix sota el lema: «100 objectes d’Ikea que ens hagués agradat tenir a Vinçon», i on cadires, taules, butaques, estris de cuina i altres utensiles domèstics són penjats a les parets en un espai gegant de blanc immaculat. Aquí, també hi ha peces blanques de tota mena d’utensilis domèstics incrustrats a la paret, una metàfora, segurament, de les seqüeles que produeix la depressió “incrustrant” qui la pateix, com un objecte més, en el seu reclòs reducte domèstic.

«L’origen del món« és un títol que l’autora extreu d’una obra pictòrica homònima de Gustave Courbet, la de la figura que representa el nu femení. Una al·legoria encertada perquè l’obra teatral de Lucia Calamaro explora també la depressió femenina sense cap embolcall, nua, i posant la mare que en pateix el símptomes davant la pressió i la falta d’estima de l’àvia i la dependència que té pel frigorífic o la màquina de rentar. No és temerari dir que l’obra «L’origen del món», de Lucia Calamaro, fa una mena de teràpia centrifugada amb escuma de rentadora.

A Lucia Calamaro li agrada classificar les diferents parts de la trama com si es tractés d’un relat per capítols. Tres actes, tres parts: “Dona melancòlica a la nevera”; “Alguns diumenges en pijama”; i “El silenci de l’analista”. I, encara, amb una sèrie de subtítols que van resituant cadascuna de les accions. La projecció dels titulars en facilita el seguiment.

L’autora opta per anomenar els seus tres personatges pel noms de fonts real de cadascuna de les actrius: Alícia (la mare depressiva) és Alicia González Láa, en una interpretació que passa pels seus diferents estats d’ànim i que arrenca en penombra per pujar progressivament cap a la llum; Annabel, l’àvia rejovenida, és Annabel Totosaus, un vendaval escènic que sovint l’ha tingut amagada en papers secundaris i, sobretot, en esclatants paperassos de La Cubana; Queralt, la filla i néta, és Queralt Casasayas, actriu que es desdobla també en el paper de la terapeuta que tracta Alícia, en una interpretació de tocs surrealistes i que sovint fa pensar als espectadors que la depressió també viu amagada en l’interior d’aquells que teòricament l’haurien de combatre científicament.

Els diàlegs entre els tres personatges deixen lloc sovint a minimonòlegs de cadascuna de les tres protagonistes. I, a pesar del to de comèdia que sembla que vulgui tenir l’obra i que els espectadors agrairan, els discursos fets en solitari són els que desprenen una filosofia i un contingut que, sense caure en el fals academicisme, traspuen una mirada irònica, lúdica i acolorida amb una suau profunditat reflexiva qui sap si, en el fons, per saber o no saber quin és l’origen del món. (…)