Es presenta com l’espectacle que ha catapultat Lucía Calamaro a la cartellera internacional. Ho dirigeix Guido Torlonia (molt despert en portar a l’Akadèmia muntatges amb ganxo com La Veus de les pells (en altres ocasions, tirant de personatge mediàtic o fent una dramatúrgia íntima a partir dels artistes que ha conegut en la seva carrera: Caro maestro, recordant Strehler o portant Isabella Rosellini amb Link Link Circus). Però el resultat d’un treball entregat i generós de tres actrius de reconeguda vàlua: Alicia González Laá (Temps salvatge), Queralt Casasayas (Fàtima) i Annabel Totusaus (Pares normals, De mares i filles) és incert. Que es podria allargar o escurçar sense que la percepció del públic ho notés. Com l’escenari immens, que representa una casa que engabia les tres perdedores en un dia a dia agònic, estúpid, l’acció queda enclastada al paisatge, sense ombres. Un teatre de l’absurd amb un cert aire consumista (amb els electrodomèstics donant l’escena sense una raó aparent) que té una plàstica impressionant (obra de Sebastià Brosa i Laura Martínez Pi), però que resulta freda i distant per a la concurrència.

De la trama obscura, es pot rescatar una història de tres generacions de dones i una evidència a la desorientació de la mare, que desespera una pragmàtica àvia i fa més vulnerable la fragilitat de la filla, que intenta establir-hi vincle. Nora de Casa de nines marxa de casa per fer-se un futur propi. Com també farà la filla. La mare continuarà tancada en les seves obsessions amb una terapeuta que la manté en aquest espai indeterminat d’espera, de vigília, de ganes de canviar sense fer el salt que ho propiciï. L’amargor atrapa els personatges i els ofega de banalitats, en un text que no s’ha sabut extreure llavors de contradicció que donés a l’escena un ritme, una orografia determinada, una intenció perquè el mirall en què es mirés el públic, resultés revelador o, com a mínim, esperpèntic. Ara, és com qui mira per la banda fosca del mirall. Una opacitat implacable, un buit que dificulta, fins i tot, en saber quan s’ha d’aplaudir (perquè no hi haurà més quadres en aquesta capritxosa i inexpressiva posada en escena).