Tant hi fa que cada cop que surts de casa tornis amb un carregament de bosses del súper. Tant hi fa que quan obres la seva porta, t’ofereixi un fals panorama de plenitud. El cert és que quan l’ànsia de no saps ben bé què et devora per dins i acudeixes a la teva nevera a altes hores de la nit i  a la recerca de consol devorador, a l’obrir la seva porta no et trobes altra cosa que un buit impossible de cobrir. Res del que et mostra pot saciar la gana indefinida a la qual pretenies enganyar . Res pot evitar que l’electrodomèstic aparentment ple a vesar d’aliments incapaços d’alimentar el monstre que et devora,  es converteixi en la metàfora perfecte de la teva depressió.

Això ho experimentarà de forma aclaparadora l’Alicia a  “Dona melancòlica a la nevera”, el primer dels tres actes que integren la potentíssima obra de Lucia Calamaro “L’origen del món”. I al llarg d’aquest primer acte, l’única llum que il·lumina l’escena , és la que surt d’aquesta arca carregada de falses promeses gastronòmiques que, en el pitjor  dels casos, fins i tot et poden portar a desenvolupar un trastorn alimentari; un trastorn més a afegir a la llista.

Tot i que a l’entrar al teatre ja ens hem adonat del magnífic espai escènic domèstic dissenyat per Sebastià Brosa i Laura Martínez Pi, aquest no se’ns farà plenament visible fins que esclati la llum del segon acte, aquest que ens recorda que l’Alicia es passa “Alguns diumenges en pijama”. I de ben segur que el pijama es converteix també en el seu uniforma habitual  en altres dies de la setmana que no son diumenge. Allò de tornar del carrer carregada amb bosses per omplir la nevera deixa de tenir sentit, quan ja has comprovat que la nevera està ben lluny de proporcionar-te el consol que estaves buscant. I ja posats , si no et treus mai el pijama, et pots començar a preguntar quin sentit té sortir del llit. L’Alícia no ha arribat encara a aquest punt. Però el fet que Juan Carlos Onetti sigui esmentat tant a aquesta obra com a d’altres textos de Calamaro, ens hauria de servir com a senyal d’alarma; per si algú no ho recorda, Onetti es va passar els darrers dotze anys de la seva vida gairebé sense abandonar mai el  llit, i no precisament per prescripció mèdica.

Al llarg del primer acte, hem conegut també la Queralt, la filla de l’Alicia, la desconcertada  (amb una mare així és impossible evitar el desconcert i la pregunta constant sobre quin és el paper que tu jugues a la seva vida) representant de la tercera generació de dones present a l’espectacle .Però ens faltava encara conèixer  l’Annabel, la  matriarca devoradora sempre disposada a atiar aquesta filla seva col·lapsada per no se sap ben bé què, tot llançant-li amb una contundència irresistiblement còmica aquell encadenat de retrets amb arrels tòpiques capaç d’enfonsar la més alta moral. I la moral de la seva filla,  l’Alicia, per si encara no us ha quedat prou clar, fa ja temps que s’arrossega pel subsòl de la seva bonica caseta irreal plena d’objectes amb aparença real. Com ara, la lluent rentadora que tampoc no pot rentar res, si es limita a centrifugar el buit.

Amb una mare que ocupa sempre que pot tot l’espai per oblidar potser també la buidor del seu propi espai interior, i que sempre sap deixar-te sense paraules pronunciant ella l’última paraula , no és estrany que l’Alicia intenti recuperar la seva veu tot enfrontant-se al llarg del tercer acte a  “El silenci del terapeuta”. Un silenci sobre el qual va parlar pels descosits el més llegendari i polèmic  psicoanalista i teòric de la psicoanàlisis de la segona meitat del segle XX. Em refereixo a Jacques Lacan. I encara que, i a diferència del que passa per exemple amb  altres noms emblemàtics que ens ha deixat el llegat cultural del segle XX com ara el del ja esmentat Onetti i o els dels filòsofs Ludwig Wittengenstein i Martin Heidegger, ell no sigui mai citat a l’obra de Calamaro, ell fa també un del tot encobert i invisible acte de presència. I és que ell va ser durant dècades el propietari de l’origen del món.  O, per ser més exactes i evitar equivocs, del cèlebre quadre pintat per Gustave Coubert al qual  segons sembla el seu creador mai li va posar aquest nom, i que tantes mirades escandalitzades i gairebé clandestines va provocar al seu pas all llarg de més d’un segle, fins que la pintura va passar a ser propietat de l’estat francès per un tema de transmissió d’herències, i va restar  ja definitivament a la vista de tothom qui el vulgui veure, penjat a una paret del Museu d’Orsay. Un museu que, paradoxalment, es troba a tocar de la casa en la qual Lacan vivia i atenia els seus pacients. En qualsevol cas cap d’ells va veure mai el quadre, perquè aquest va restar durant anys ocult darrera d’un altre quadre: la visió de l’origen del món va seguir sent durant anys un ocult privilegi reservat només per a un petit grapat d’ulls afortunats.

El cert és que per molt que s’hagi especulat sobre el silenci del terapeuta, aquest silenci és capaç de fer-li perdre la paciència a una pacient com ara l’Alicia, i a dir-se a ella mateixa que aprofitarà la propera sessió per acomiadar-se definitivament del terapeuta… tot i saber que la propera setmana la decisió tornarà a ser ajornada. Tornant a Lacan i a aquest silenci que tot lacanià com cal preserva com qui guarda un tresor. Va ser també ell qui va dir “Amb el pas del temps m’he acostumat a adonar-me’n que , malgrat tot, podria dir alguna cosa més. Però després me n’he adonat també que el allò que constituïa el meu transitar era quelcom més de l’ordre “no vull saber res pel que fa a això” , I aquest reafirmació sembla produir els seus fruits en el text de Calamaro, perquè`arriba un moment en el qual l’Alicia sap molt bé com posar-li atinades paraules a tan prolongat silenci.

I ara que ja coneixem a les tres dones de tres generacions diferents però d’un mateix grup familiar reunides per l’autora, cal dir que les tres són defensades amb ungles i dents i gran talent per les tres estupendes actrius que els hi donen vida, i que porten el mateix nom que els seus personatges: Alicia González Laá ( que des de que se’ns presenta a la penombra remenant la nevera fins que li dona un bon repàs a la seva existència servint-se de la sessió psicoanalítica, no para d’anar-li aportant més i més capes a la seva depressiva Alicia) , Queralt Casasayas ( l’única que ha d’adoptar més d’una personalitat; un repte que resol de manera enlluernadora) i Annabel Totasaus ( que quan es tracta d’arrencar-nos rialles com a mare –avia omnívora es fa del tot  seu l’escenari) .

L’afinadíssima direcció de Guido Torlonia sap com equilibrar en tot moment el dolor de vegades irremeiablement còmic  i l’humor inevitablement dolorós que conviuen en el text de Calamaro. I és que  quan et poses a buscar l’origen del món, el trobes una barreja en la qual conviuen  el caos desordenat del feixuc dia a dia i l’ordre de l’imperatiu categòric que sembla prometre saber com posar-li a la foscor una llum més potent que aquella que deixa anar la nevera, tot i que potser també aquesta llum sigui una enganyifa . Tal i com expressa la mateixa autora, aquesta és una obra que es pregunta “com se les arregla una mateixa quan, pitjor que la relació que manté amb aquesta una, només hi ha la relació que manté amb els altres.” I aquesta “una”, encara que definitivament  deprimida, no deixa per això de seguir vivint, de seguir provant estratègies, d’intentar re-inventar-se.

És per això que aquesta pot semblar alhora la més pessimista comèdia familiar revestida de renovat optimisme, o la més optimista comèdia familiar marcada per un contundent pessimisme. Com diu també Calamaro, la condició en la qual es troba l’Alicia “no és una condemna a mort”, sinó una condició mutable de la qual es pot acabar sortint. Seguir-li l’itinerari al llarg dels tres actes de l’obra ,serveix per comprovar que la nevera de Calamaro en va plena d’inventiva escènica, lúcides observacions presentades amb un enginy de vegades també força lúdic però prenyat alhora d’amargor, i  inquietants apunts sobre la incomunicació quotidiana que de vegades sembla corroborar que tota comunicació és impossible ( permeteu que torni a ficar Lacan de per mig) .I l’equip creatiu d’aquesta proposta, ha sabut molt bé com visualitzar la complexa simplicitat de tan brillant autora.