Interpretat per Pol Jiménez, una peça sorgida també de l’Obrador d’Arrel que parteix de la seva recerca amb el director Bruno Ramri sobre la figura mitològica del faune i les diferents representacions que se n’han fet, començant pel faune de Nijinski  de 1912 (https://www.youtube.com/watch?v=imMAAn1nsuY&t=767s ). Assumint “allò faunal” com un “estat del cos”, la peça de Jiménez i Ramri transita entre les diferents branques de la dansa espanyola (folklore, escola bolera, dansa estilitzada i flamenc), amb una escenografia i vestuari (Maria Monseny) del tot abstractes. El que més em va impactar va ser la primera part, un viatge en progressió constant fins a arribar a l’èxtasi (una mena de trance techno) de l’intèrpret que, acompanyat de la música de Jaume Clotet i la il·luminació de Lucas Tornero, mostrava un cos apoderat per l’esperit dionisíac. Aquest era precisament el punt de connexió amb el flamenc, l’apoderament del cos per part d’alguna cosa més forta i passional que ell.