Dansa espanyola és l’àmbit on se situa Pol Jiménez. Sempre als límits. Estrenava a Fira Mediterrània “Lo Faunal”, com a exemple definitiu de la dansa que es reinventa. No es cansa aquesta artista d’experimentar. La seva capacitat per assumir riscos no coneix fronteres. Tres parts conformen aquest relat sobre la mitològica migdiada amb les nimfes. Amb direcció de Bruno Ramri, també implicat en la coreografia que firmen conjuntament. Castanyoles, taconeig i dansa contemporània. La qüestió és en quina combinació i representació, perquè sona música electrònica, màquina, popular i fins i tot frases inconnexes pels altaveus. Una “playlist” en tota regla, obra de Jaume Clotet. Allà se sintetitza descarnadament les opcions del ballarí: en els extrems entre moltes coses. La seva combinatòria sorprèn, per inaudita. I la impetuositat física domina per complet tota la peça. És extenuant. No només situa a Pol en els màxims, és també que és exigent (i molt) amb el seu públic. Cap complaença: aquí venim a explicar les coses d’una altra manera. En aquest sentit, el faune és una bèstia incansable, que percudeix el cos sencer amb les castanyoles mentre balla frenèticament. Que també ho fa amb els talons, mentre segueix embadalit en el seu somni. I que finalment dorm a recer de les nimfes, que és la tragèdia de la mort. Gest i moviment són antagonistes de la calma. I així expressa, amb una ràbia inusitada la incomprensió davant del silenci. Perquè aquest és un altre Pol Jiménez. Més madur. Circumspecte. Necessitat de follia. Més rebel encara, si això fóra possible. Després, en acabat, saluda amb aquella barreja entre timidesa i felicitat. Ha firmat un solo majúscul. D’aquells que quedaran en la memòria del seu cos com a límit infranquejable.

Publicat a El Temps de les Arts

JORDI SORA i DOMENJÓ