Marc Artigau va millorant el seu dispositiu. Si a Una habitació buida imaginava un espai de les troballes impossibles, ara convoca aquestes dobles vides dins d’un ascensor. Com les vides paral·leles de personatges grisos i anònims dels contes de Pere Calders, Maria Rodríguez i Miki Esparbé es despleguen en projeccions de diferents personatges. Ho fan amb una versatilitat elogiable Fent que el públic no es perdi gens i mantingui l’interès, disposat a fantasiejar tot el que li proposin a partir d’aquest inesperat accident a l’ascensor. Un personatges invisible, de sobte, passa a ser el company de la vida. La persona que vas coincidir-hi mesos abans sense causar cap impressió negativa ni positiva, es revela com la més interessant de tota la societat, per la que val la pena compartir aventures, hipoteques i reunions escolars.

Un dels tòpics del teatre diu que és impossible fer una escena dins d’un ascensor. L’illa deserta demostra que és una prohibició superada. L’ascensor hi és sense parets (només un llum marca els seus límits que, en realitat tenen la mateixa consistència que l’ànima, que la felicitat, que la por. Artigau construeix la trama a partir de les preguntes que es fan els personatges a ells mateixos,a l’altra o, directament, al públic. I tothom se sent comminat a respondre (i, sobretot, a respondre’s).La connexió que s’activa des d’abans de l’avís d’apaga els telèfons mòbils fa que la peça transiti amb el somriure constant dels espectadors (de la grada del davant). Un somriure plaent que envaeix les platees aquest estiu, com el de Coralina o de La nit del peix kiwi (cada comèdia, amb les seves particularitats d’estil, època i peripècia), per citar exemples ben recents.

El bon rotllo dels intèrprets i les ganes d’un happy end del públic no eviten trobar els moments d’emoció, d’una certa angúnia a la mort, a la separació. Són instants fugaços com la caiguda d’un estel però que arrelen a l’ànima i commouen des de la llàgrima silenciosa i amarga d’una versàtil Maria Rodríguez (La marca preferida de las hermanas Clausmann, Una gossa en un descampat, Les tres germanes). i també la sorpresa per una frescor ingènua d’actor Miki Esparbé, antiheroi que es passa a la moda del coach o de fer de mascota en un centre comercial, amb el seu divertit patetisme. De menys presència escènica que Rodríguez és cert que ha interessat amb papers com El rei borni o La importància de ser Frank. I sí, amb aquesta comèdia romàntica hi cap el karaoke (com el Mal de coraçon de Solitària, sí, o el xou de Pares normals, en què Artiguau n’era un dels guionistes).

La Brutal sap tensar la comèdia i fer-la quotidiana alhora, que passi fàcil i que interessi pel què es diu i per com ho diu. Aquesta troballa (real o fantàstica?) podria ser com aquella d’Aquella nit, per exemple, tot i que sense música en directe. Les llistes de reptes i de pors convoquen al record propostes tendres com Les coses excepcionals dels Sixto Paz o delirants com el Quant temps em queda? de Marta Buchaca. L’espai escènic d’aquesta Illa deserta (intangible com la felicitat o l’ascensor) és l’encert més invisible de tots. Perqué el forat immens de moqueta gastada d’ascensor de l’Eixample, pren forma d’illa secreta, i també de pou sense fons, com si fos el forat negre amb l’aleatorietat de la física quàntica d’Stephen Hawkins. El futur és tant imprevisible com la vida, com la felicitat, com l’amor adolescent. Artigau convida a abraçar-s’hi confiadament i deixar-se endur per aquesta muntanya russa d’emocions que podrien ser viscudes per algú en algun temps proper o llunyà.