Què us enduríeu a una illa deserta? Quantes vegades us heu/us han preguntat això? I quantes vegades heu pogut respondre? Els protagonistes de L’illa deserta, el nou text de Marc Artigau que La Brutal ha estrenat a La Villarroel, s’ho pregunten en diferents ocasions i naturalment, siguem sincers, no troben la resposta. El mòbil? Una llibreta? Tant se val. L’important d’aquesta magnífica comèdia d’Artigau no és això sinó tot el que s’amaga darrera de la qüestió i, sobretot, tot el que la recerca d’una resposta explica de la nostra vida. De la vida, vaja.

Amb una quotidianitat narrativa excepcional, L’illa deserta parteix d’una casualitat: dos desconeguts que coincideixen en un ascensor just el dia en què s’espatlla i es veuen obligats a compartir dues hores en aquell espai minúscul. Una circumstància a partir de la qual, Artigau desplega un argument farcit d’aquelles casualitats, la majoria de vegades ínfimes, que condicionen la nostra existència i, amb tota probabilitat, la fan ser diferent del que teníem planejat o del que hauria pogut ser.

Amb una naturalitat extraordinària, el text va teixint una reflexió d’un calat mes profund i menys anecdòtic del que semblaria atesa la trama davant la qual és impossible no veure-s’hi reflectit. Per això els protagonistes no tenen nom, perquè són tu, jo, l’espectadora que tens al costat o aquell senyor de la tercera fila del davant que, avançada la representació, fa mans i mànigues perquè no es notin massa ni el nus a la gola ni les llàgrimes.

Malgrat l’anonimat dels protagonistes, l’indubtable efecte catàrtic de L’illa deserta té noms i cognoms. En primer lloc, naturalment, el d’Artigau com a artífex d’un text que, com que no vol la cosa, viatja a les profunditats de la realitat. I com a director d’un muntatge que el serveix amb una naturalitat magistral de la mà de dos intèrprets magnífics.

Miki Esparbé i Maria Rodríguez estan resplendents, no només pel talent que exhibeixen o la generositat amb què afronten els seus personatges sinó, principalment, la indubtable química que tenen i la convicció i comoditat amb la que defensen aquests dos representants de la vida que L’illa deserta posa damunt de l’escenari. Saben que entre mans tenen un text imbatible i gaudeixen explicant-lo —en el sentit literal del terme— a un públic amb el que parlen, pregunten i, sobretot, juguen com a part indestriable de la proposta.

Amb la mínima excepció d’una escenografia una mica feta i deixada estar, aquesta illa deserta ho té tot per convertir-se en l’illa del tresor. El tresor d’un teatre ben fet, proper, desacomplexat i sincer que s’incrusta a l’ànima de l’espectador i esclata en una standing ovation final completament justificada.