La vida és una tómbola. Ja ho va deixar escrit musicalment per a la posteritat el compositor Augusto Algueró dient allò de “tom, tom, tómbola!”. Una tómbola de llum i de color. La vida que explica el dramaturg Marc Artigau Queralt (Barcelona, 1984) és també una tómbola de llum i de color, però també una tómbola de fosca i de grisor. «L’illa deserta» és una constatació del joc de daus que s’enllacen o que es tomben segons l’atzar.

¿Tothom seria el que és si no fos que…? ¿Tothom s’hauria enamorat de vés a saber qui si no fos que…? ¿Què és la felicitat…? ¿Quantes vegades s’ha tocat amb la punta dels dits la felicitat de debò..? ¿I la por…? ¿Quantes vegades s’ha tingut por de debò…? ¿Esculls la pau al món o tenir molts amics…?

Preguntes com aquestes és les que es fan els protagonistes d’aquesta brillant nova proposta de Marc Artigau Queralt que, en clau de comèdia, al marge de mantenir el somriure permanent, aconsegueix fer pessigolles, burxar en el fons de l’ànima i tocar la fibra sensible perquè explora amb duresa i tendresa a la vegada tota una vida, que és la vida dels dos protagonistes de «L’illa deserta», però que també podria ser la vida de cadascun dels espectadors.

Marc Artigau és un dels autors catalans de nova generació que toca totes les tecles de l’escriptura i que ha convertit la creació literària en el seu ofici (teatre, novel·la, dramatúrgia de teatre familiar, articulisme, radiofonisme…). En aquesta comèdia ha fet un pas cap a la implicació dels espectadors en la trama. Per això, els dos intèrprets, Miki Esparbé i Maria Rodríguez —amb la trajectòria que porten els dos a la motxilla, tant en teatre com també en cinema— interpel·len l’auditori de tu a tu en una mena de minipròleg que es recupera també en un miniepíleg i que em guardaré prou de desvelar malgrat que els més intuïtius endevinaran de seguida quin és després del primer fosc i de la primera tongada d’aplaudiments.

“¿Algú d’aquí ha estat molt, molt, molt feliç alguna vegada…?”. La resposta depèn de l’audiència de cada funció, però l’atmosfera és tan familiar ja d’entrada que no és estrany que cada dia hi hagi algun espontani que s’apunti a respondre. Després d’això, la trama que també ha dirigit el mateix Marc Artigau agafa un esprint ple de revolts que van endavant i endarrere, que es posa en la pell d’un personatge i d’un altre, que van de la infància a l’adolescència, a la joventut, la maduresa i la vellesa i que torna enrere, que transita pels rails paral·lels del que és i del que no és i del que hauria pogut ser si no fos que…

Marc Artigau ha fet una comèdia d’autoria catalana plena i de referència urbana barcelonina —hi ressonen el Born, la plaça d’Artós, el Passeig de Gràcia, la plaça d’Osca del barri de Sants, el pintor Joan Miró…—, i una comèdia que s’emparenta, ni que no ho vulguis, per la influència de la presència de Miki Esparbé, amb propostes cinematogràfiques com la sèrie «Cites Barcelona» o la pel·lícula «Barcelona, nit d’hivern».

«L’illa deserta» és una comèdia amb una trama que té un caràcter indubtablement universal —i quan dic universal vull dir totalment exportable—, per a totes les cultures, per a totes les classes socials, perquè parla de la senzilla i inevitable circumstància que persegueix els humans: néixer, viure i morir.

I ho fa amb lucidesa, amb un llenguatge intel·ligent, amb una estructura dramatúrgica que posa a cent la imaginació i la memòria dels espectadors, amb ritme i canvis de registre, amb el teatre dins el teatre, sense pauses —encara no noranta minuts— i amb un polsim d’humor i un polsim de drama i sempre amb l’enjogassada interpretació de la parella Esparbé-Rodríguez i el carisma guanyat a pols dels dos tant en teatre com en cinema.

Hauria de dir encara que Ell és un estudiant de teatre sense feina, esclar —picada d’ullet al sector— que fa de repartidor de Glovo, d’animador de grans magatzems dins una carcassa de drac o que fa de coach, si cal. I que Ella és una anticapitalista, frustrada per no haver estudiat Belles Arts per oposició dels pares, grafitera d’adolescent, amant de la banca ètica però que acaba fent carrera a la banca convencional. Marc Artigau parla d’ahir, d’avui i de sempre. De quan seixanta euros pelats d’avui eren deu mil senyores peles d’ahir perquè, com deia només començar, la vida, la vida de debò, és sempre una tómbola. (…)