Amb una edat encara jove però amb molta experiència escrivint i dirigint teatre a les espatlles, Llàtzer Garcia (1981) sembla haver pujat un graó de maduresa a Les mans, l’obra que Sílvia Munt li dirigeix a una Villarroel que, després de l’exitosa experiència de L’illa deserta, l’any passat (amb un breu revival aquesta temporada), sembla haver-li agafat gust a les històries d’amor quan arriba l’estiu. Les mans és, afectivament, una història d’amor. Una complicada història d’amor protagonitzada per la Paula i l’Isaac. Ella afronta la seva primera pel·lícula com a directora, un film que ell ha de protagonitzar i ha de servir per rellançar la seva carrera després d’un sotrac vital relacionat amb la salut mental. De fet, el propi argument està basat en la seva història, però després d’uns quants dies d’assajos, la Paula s’adona que aquest exercici d’autoficció necessita un altre intèrpret.

No és pas un conflicte menor. És un atzucac important que posarà a prova la seva relació i plantejarà fins a quin punt és possible compaginar un projecte artístic (que, a més, porta implícita una jerarquia) i un projecte vital. Sembla, però, que a Les mans, Garcia està més interessat en el joc dramàtic xde la situació que en la seva resolució o les conclusions que se’n puguin extreure. Deixa el final obert, de forma que serà el públic l’encarregat de decidir com se’n surten els protagonistes i carrega les tintes en l’arc que la situació provoca en els personatges. En d’altres paraules, sembla estar més interessat en la forma que en el fons.

Sílvia Munt se n’ha adonat i signa una direcció principalment centrada en dosificar l’energia, mantenir el ritme i, sobretot, fer lluir el talent interpretatiu que té entre mans. I Raquel Ferri i Ernest Villegas entomen el repte i el superen amb una nota altíssima. Individualment estan excel·lents bastint sense figures uns personatges abocats a una muntanya russa d’emocions i fent-los completament creïbles i quotidians.

La seva feina és el principal actiu que pot esgrimir la producció. Dramatúrgicament, Les mans es un text molt ben escrit, molt ben estructurat i dosificat amb justa mesura. D’aquí la maduresa que sembla haver assolit el seu autor. Argumentalment, però, te poca rellevància, no massa originaltats a les que aferrar-se ni girs que li donin una mica de gruix o en trenquin els marges. Una història d’amor més. Bonica, ben explicada, molt ben interpretada, però una més.