Un argument que podia haver.se acabat en pocs minuts, però que aconsegueix mantenir la tensió durant més d’hora i mitja; una sacsejada i un ball d’emocions, amb dos personatges enfrontats des del primer moment i que sembla que s’odien, però a la vegada s’estimen. Us sonen parelles així?

Tot això i més és “Les.mans”, una obra amb un text intel.ligent (Llàtzer Garcia), que sap dosificar les pujades i baixades de ritme i de cops, com si es tractès d’un combat de boxa; dirigida amb saviesa (Sílvia Munt),i amb un gran concepte del ritme, que aconsegueix mantenir en tot moment l’interès de l’espectador; i, finalment, amb dos grans actors que es despullen, expressen les seves emocions i s’endinsen en un principi en un duel dialèctic, per arribar gradualment molt més enllà, al fons del cor, passant de l’amor a l’odi, ara al ressentiment, ara a la reconciliació…en definitiva a la relació d’una parella. Són dos actors definitivament en ratxa i possiblement en un dels millors moments de la seva carrera professional i que es despullen i deixen anar els seus sentiments: Raquel Ferri i Ernest Villegas.

Perquè no és solament el que passa al principi, quan la directora li comunica a la seva parella i actor principal de la pel.licula que ha de fer…que ell no la pot fer..una pel.lícula que a més parla de la seva pròpia relació i dels seus problemes, especialment els d’ell.

I després del mal tràngol que passa l’Isaac, l’espectador es pregunta: bé, i ara què? Doncs allò no ha fet més que començar i esdevé un autèntic combat de boxa amb pujades i baixades constants dels tons i amb intercanvis de cops on no hi han guanyadors i sí molts perdedors.

Com en una pel.lícula d’Ingmar Bergman, “Les mans” arriba fins a les entranyes dels sentiments humans i esdevé una obra rodona, que ja prometía molt al últim Festival Grec, quan es va estrenar i que ara, setmanes després, està molt més madura i es degusta amb més plaer encara.