A vegades els autors arriben a un punt de maduresa sense que ni ells mateixos se n’adonin. És, em sembla, el que li ha passat al dramaturg i director Llàtzer Garcia (Girona, 1981), que al costat d’un llarg catàleg d’obres representades, algunes premiades, sorprèn ara amb una perla com «Les mans», aparentment senzilla, només amb un parell d’intèrprets, sobre la dificultat de les relacions personals, amb el rerefons subtil de les seqüeles de la malaltia mental, sobre les dificultats de compaginar feina professional i vida privada sota un mateix sostre, sobre l’ego i l’enveja, i sobre les conseqüències d’un còctel de circumstàncies que acaba explotant.

Llàtzer Garcia s’ha apartat aquesta vegada de la direcció de la seva pròpia obra i ha fet un encertat maridatge amb l’actriu i, últimament, sobretot directora, Sílvia Munt, amb qui l’uneix també el fet d’haver provat posar-se darrere la càmera amb l’adaptació fa uns anys a la pantalla de la seva obra «La pols».

Darrere de «Les mans» es parla també del rodatge d’una pel·lícula del mateix títol, de la qual és guionista el personatge de la Paula i n’és actor el personatge de l’Isaac, ella enfrontada a la seva primera pel·lícula, i ell, refent-se d’una mala època que l’havia afectat mentalment.

Tot plegat fa que s’hi vegi una influència cinematogràfica, tant en el planteig de la posada en escena, com en els imprescindibles primers plans expressius dels dos protagonistes, com en els efectes interiors i exteriors de cadascuna de les escenes, com en el fosc d’una de les escenes finals, només amb la llum de les lots, però sobretot, per la trama que té l’exclusiu suport del diàleg, els silencis, les discussions, els alts i baixos de la parella protagonista, els amors i els odis que no acaben mai de ser amors complets ni odis covats. «Les mans», que és una pel·lícula en la ficció, té tots els ingredients per ser una pel·lícula de debò, perquè respira Bergman per tots els costats, un Bergman a la catalana, si voleu, però no per això menys esgarrinxadora. Temps al temps.

L’obra «Les mans» serveix també per encimbellar una mica més l’actriu Raquel Ferri, en un paper que aquí creix a cadascuna de les escenes, des de la dolcesa inicial a la desesperació final, fins al punt que l’auditori acaba aplaudint espontàniament segons quina intervenció seva, enmig de la funció, cosa que en teatre és un fet força insòlit perquè l’auditori que ens toca viure es mou més aviat entre la prudència i la timidesa.

Al seu costat, no es fa enrere l’expressivitat carregada de sentiment de l’actor Ernest Villegas i el canvi d’actitud del seu personatge, l’Isaac, des de la confiança inicial per reincorporar-se a la feina de la interpretació en el paper del rodatge de la seva parella, la Paula, fins a la decisió trencadissa que pren, un cop s’encén la guspira de la frustració. Els dos configuren una parella escènica de gamma extra.

El muntatge —que promet una llarga temporada després de l’estrena del Grec i que qualsevol programador teatral de gira amb una aposta garantida hauria de voler tenir present en les seves oracions— compta amb una afinadíssima direcció de Sílvia Munt, jo diria que una direcció que va més enllà de fer-se seva l’obra i on segurament hi ha posat també la seva mirada a partir del guió de Llàtzer Garcia. Una mirada compartida, repeteixo, que sembla feta des de l’ull de la càmera i que, en tot cas, ha aconseguit extreure de cadascun dels dos intèrprets tot el potencial que poden donar per fer altament creïbles els dos personatges i per expandir entre els espectadors la feblesa de les relacions quan es mouen per una maroma tremoladissa entre els perills del poder de seducció i el poder de decisió.

Sona el soul d’«Envia’m una mica d’amor» («Send mi some lovin»). En una cantonada hi ha un cartell vintage de la cineasta Agnès Varda i la seva pel·lícula «Cléo de 5 à 7». En una altra cantonada, hi ha, també de vintage, una antiga estufa de llenya, apagada, esclar, que a l’estiu fa molta calor, però no cal que cremi perquè la temperatura de «Les mans» és de foc roent.

Tot passa en una casa rural, en un indret incert de muntanya, però que podria ser a prop de Girona, que s’esmenta, fugint de la hipocresia, la brutícia i la maldat de l’asfalt —una vegada més el mite hereu de la tradició literària de la terra alta i la terra baixa—, lluny del brogit urbà i a la recerca de la pau com a presumpte refugi per a una millor creació. Però tots els ideals tenen esquerdes. I el malson que persegueix la Paula acaba posant un final poètic entre ella i l’Isaac que justifica del tot, i fa descobrir finalment als espectadors, el perquè de «Les mans». (…)