El primer que hem de saber, és que el títol ‘Les feres de Shakespeare’, dóna nom en realitat a una (creativa) adaptació de ‘L’amansiment de l’harpia‘ (o ‘La feréstega domada’ segons la traducció) de l’autor anglès, on partim d’un text clàssic per a crear-ne un que parli a la gent d’ara, amb algunes de les preocupacions de la nostra realitat contemporània. I a més, i això ja de per sí justifica no haver-lo titulat com l’original per no enganyar ningú, posar-lo dins de l’esfera del teatre musical, o millor dit, teatre amb cançons cantades en directe (que seria una definició més acurada), promet una frescor i capacitat d’explicar-la d’una forma diferent.

Es trenquen alguns tabús morals en aquesta versió lliure, que no obvia la crueltat i el masclisme, especialment dels ‘pretendents’ de les dues germanes ‘fadrines’, però alhora ens proposa que l’amor no sempre sorgeix entre home i dona, com tots sabem. En l’agosarada adaptació, no hi falten algunes contextualitzacions (que, evidentment no estaven en l’original) sobre Pàdua, la ciència i altres qüestions que actualment ens resulten familiars, i també es recorre a d’altres textos Shakespirians: per exemple la dissertació de Julieta sobre el nom, la rosa i l’olor. També destacaria el ‘número’ musical de la protagonista, interpretada per una Laura Aubert inspiradíssiima (la recordo en treballs com l’Hostalera de Goldoni o El llibre de les bèsties de Ramon Llull, esrita i dirigida per Marc Rosich) on canta, toca el contrabaix i balla, recordant-nos que, per damunt de tots els prejudicis, ‘Eppur si muove’ que deia Galileu.

Sense oblidar el millorament del fil dramàtic, referent a una part que en la primera funció de preestrena (que es va fer al Teatre de Lloret de Mar) no quedava clara, com és el procés d’amansiment de la ‘fera’ per part de Petruchio, un personatge que, com sol passar en la realitat, se’ns fa divertit i insuportable alhora, pel seu masclisme desvergonyit. Han aconseguit explicar força bé el procés de submissió de Catalina, fins i tot millor que en l’original, on poca informació donaven de com una dona rebel i independent podria arribar a ser tan servil al seu marit (que només volia d’ella la seva dot), potser per la joventut de l’autor, o per la misogínia general de l’època. Ara bé, un final enginyós i d’empoderament femení resol i apaivaga tots els dubtes que en poguéssim tenir. Especialment després d’un monòleg de Catalina tan convincent, que dubtem per un moment si la seva submissió és real (imperdible).

En general, un bon espectacle, que lamentablement, ara per ara, no tindrà continuïtat després de l’estiu, amb ingredients força populars, com la comèdia, la música en directe (impecable) i on tots els actors fan més d’un personatge (inclosa una sempre solvent Lloll Bertran que connecta de meravella amb el públic), que potser només té un però: el desenvolupament dramàtic i el voler seguir, en la mesura del possible, el text original en vers i en un registre Shakespirià, amb l’afegit de cançons i escenes i situacions noves, fa que el conjunt tingui algunes baixades de ritme i es faci un pèl llarg. Un espectacle amb un estil i perfum innegablement ‘made in Institut del Teatre’ que poden gaudir àmplies capes d’espectadors, potser amb l’excepció d’aquells que puguin sentir-se incomodats en l’intercanvi de rols entre homes i dones, especialment quan arriba l’hora d’enamorar-se. Però estem en el segle XXI… no?