La Sala Muntaner ens fa conèixer una altra
faceta –per a la majoria, desconeguda– de Ramon Madaula: la d’escriptor. Si bé
no és el seu primer text, de moment, el seu nom encara s’associa només a la
interpretació, perquè Madaula ens ha demostrat sobradament que és un gran
actor. I pel que sembla, també és en camí de convertir-se en un bon dramaturg.
Almenys aquesta és la sensació que queda després d’haver vist L’electe.

Es tracta d’una comèdia sòlida i divertida
que, sense defugir els tòpics, sap ser enginyosa i actual tot plantejant
dilemes i situacions que ens són ben familiars.

Asseguts l’un davant de l’altre, el president
electe i el psiquiatre estan a punt d’iniciar una sessió per tal d’esbrinar
l’origen d’una inoportuna picor nasal que impedeix al futur president
verbalitzar el seu discurs d’investidura. Davant d’un pacient més aviat naïf,
el psiquiatre –un home experimentat que el veu venir de lluny– comença a furgar.
Malgrat les reticències del polític, els greuges i les mancances d’una
infantesa amb poc amor i el desig de ser estimat, que pren la forma d’una inconscient
però manifesta ànsia de poder, comencen a aflorar.

Rient-se de tot i de tothom, però sempre
guardant les formes, i llançant més d’un dard enverinat, l’autor fa un retrat
un pèl caricaturitzat del poder o, millor dit, de qui l’ostenta, que els dos
intèrprets –Roger Coma i el mateix Madaula– es fan ben seu. Ambdós actors
s’entenen bé i semblen sentir-se còmodes, gràcies també a la bona direcció de Jordi
Casanovas. El tercet funciona, el públic n’és conscient i els ovaciona satisfet.