CRÍTIQUES

VALORACIÓ
9
De l’idealisme a l’integrisme
Publicat el: 9 de març de 2017
CRÍTiCA: L’ànec salvatge
Tan natural com el
propi naturalisme ibsenià és la contemporització d’aquesta peça: Marc Artigau,
Julio Manrique i Cristina Genebat han portat a terme un magnífic treball per
fer actual el clàssic ubicant-lo en un hipotètic segle XX, del què no es
precisa cap dècada o moment històric, per acabar encaixant en tots. Es tracta
d’un Ibsen ja madur – l’obra és de 1884, posterior doncs a L’enemic del poble.
Un Ibsen lliurat a desemmascarar els mecanismes d’una societat de classes que
demana una virtut puritana als pobres que els poderosos són incapaços de
mantenir. L’ànec salvatge és però una peça difícil, no tan pel recurs al
simbolisme que solca la peça, com per la mirada profunda que penetra la figura
de Gregor Werle. L’idealisme de Gregor, aquí en una interpretació molt subtil
de Pablo Derqui, l’acaba convertint en un antiheroi que fa miques tot el que
toca amb la seva voluntat de sinceritat i autenticitat. La resta dels
personatges, tot i ser més diàfans (uns més que d’altres), tenen un perfil
humà, molt versemblant malgrat un cert esquematisme. Es clar que en les mans
d’un elenc magnífic se’ns tornen tan de carn i ossos que quasi podem sentir la
seva olor: de perfum caríssim els uns, de pa i mantega o d’alcohol els altres.
Espectacular Laura Conejero en el paper de Gina Ekdal, una resignada cap de
família capaç de proporcionar una dosi de felicitat diària a cada membre
d’aquesta per a que tot rutlli. Una resignació gens apocada i molt valenta.
Andreu Benito, Miranda Gas, Ivan Benet, Jordi Bosch, Jordi Llovet, Lluís Marco
i la jove Elena Tarrats, van entrant en aquest complex engranatge amb suavitat,
encaixant a la perfecció. El plantejament escenogràfic contribueix en molt a
dotar l’espectacle d’una modernitat gens forçada. D’un hipotètic i grandiós
jardí exterior, es passa a un modest interior
partint l’escenari amb un mur que s’anirà fent més i més transparent; sempre
amb la possibilitat de veure o endevinar a Carles Pedragosa al piano, amb
partitura pròpia. Em reca però una ombra que plana per aquest text i què es fa
més visible en la nostra “societat de l’espectacle”. L’idealisme kamikaze de
Gregor és, en el nostre context, una mena d’integrisme que ens el fa profundament
antipàtic i fins i tot odiós, sobretot enfrontat a l’humanisme del Dr. Relling
i les seves “mentides vitals”. Vitals, pietoses o terapèutiques, les mentides
se’ns barregen avui en un magma d’impostura al que no li calen massa defensors.
CRÍTIQUES RELACIONADES / L’ànec salvatge
TÍTOL CRÍTiCA: Ibsen dinamita íntima
PER: Teresa Ferré

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: veritats que maten
PER: Francesc Massip

VALORACiÓ
7
TÍTOL CRÍTiCA: Overcooked adaptation of Ibsen’s Wild Duck
PER: Alx Phillips

VALORACiÓ
6
TÍTOL CRÍTiCA: Ha deixat de nevar…
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: Magnífico montaje, 100% Julio Manrique
PER: Elisa Díez

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Manrique transforma l’ànec en cigne
PER: Jordi Bordes

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Una equivocada febre de justícia
PER: Pep Vila

VALORACiÓ
9