El debut de Julio Manrique amb Ibsen, text inèdit a les nostres contrades, té com a resultat un espectacle colossal on totes les peces encaixen. (…) L’adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique és totalment respectuosa amb l’original i les llicències que es permet afavoreixen el llustre i actualització de la història, que de manera molt encertada es planteja atemporalment. (…)

En conjunt, s’hi reconeix la personalitat de l’equip de La Brutal i influències europees com la d’Ivo van Hove. Ara bé, aquí el fred del vent del nord ve del cor i això s’aconsegueix amb les interpretacions. Impactant descobriment el de la jove Elena Tarrats que personifica la innocència de forma majúscula, igual que Laura Conejero broda Gina com la dona pràctica que és qui en realitat porta el pes en l’àmbit privat, tant al model clàssic d’opinió pública, al text d’Ibsen i a escena. Tanca el repartiment femení una Miranda Gas que continua prodigiosa en el cant i convincent amb la dona de passat qüestionable en aquella societat. 

Pel que fa als personatges masculins la relació entre Pablo Derqui (Gregor) i Ivan Benet (Hialmar) és un dels duels actorals més durs i sincers que hem vist en molt de temps. La manera com Manrique ha interpretat i dosificat els seus tempos, personalitats i reaccions és meravellosa. Encara que el duet s’emporti bona part del protagonisme, hem de fer menció al pletòric Andreu Benito, al ben travat cinisme de Jordi Bosch i a l’Ekdal fràgilment entranyable de Lluís Marco. (…)