Recordeu al Doctor
Stockmann, el protagonista d’aquella altra sensacional obra d’Ibsen que és “Un
enemic del poble”? Fa tres anys, el Doktor Stockmann – interpretat llavors per
Pere Aquillué en un muntatge dirigit per Miguel del Arco-  s’enfrontava a la seva comunitat ,  als seus veïns i fins i tot a la seva pròpia família des del  mateix escenari del Lliure de Montjuïc en el
qual ara Julio Manrique ens presenta la seva esplèndida
primera trobada amb el teatre d’Ibsen. Recordareu també que Stockmann arribava
a aquest punt d’enfrontament absolut en nom d’una  veritat incòmoda que implicava un greu
perjudici al bé comú : el doctor havia descobert que  les aigües del balneari que li proporcionaven
riquesa a aquesta comunitat estaven contaminades, i calia fer pública la informació,
encara que les seves repercussions causessin danys irreparables. Stockmann, es
quedava sol en la seva defensa de la veritat. Però no ben bé: resultava evident
que Ibsen, li feia costat. I això que ,  arrel d’aquell espectacle, no va faltar qui va
veure en el discurs de Stockmann quelcom de perillosa defensa de la
individualitat que s’imposa a la veu col·lectiva , crec que mal interpretant la
postura de l’autor. Stockmann afirmava en aquella obra haver descobert que “les
arrels de la nostra vida moral estan totalment podrides, i la base sobre la
qual es sustenta la nostra societat, està corrompuda per la mentida”, i acabava
assegurant que “l’home més fort del món, és aquell que es troba més sol”.

Doncs vet aquí que, com us deia, ara aquell
escenari des del qual Stockmann proclamava el dret a imposar la veritat,
l’ocupa un altre personatge , en Gregor, decidit a portar la veritat fins a les
seves últimes conseqüències. Però aquest cop, Ibsen no solsament no sembla
fer-li costat a aquest Gregor construït per un magnífic Pablo Derqui amb
el  rigor meticulós que ens permet veure
en tot moment les seves més ambigües costures , sinó que sembla donar-li
clarament l’esquena. Entre el moment en el qual Ibsen escriu “Un enemic del
poble” (1882) i el moment en el qual estrena “L’ànec salvatge” (1884), només
han passat dos anys. I de fet, el compromís d’Ibsen amb la necessitat d’imposar
la veritat per damunt de l’artifici vital, es troba en  gran mesura en tot el seu teatre anterior :
el cop de porta de la Nora de “Casa de nines”, és abans de res , un cop de
porta a la impostura en la qual s’ha mogut sempre la seva vida, i a la
impossibilitat  de seguir mantenint-la un
cop aquesta s’ha fet palesa .

Però a “L’ànec salvatge”, Ibsen fins i tot es
mostra més proper a un Dr. Redling capaç d’afirmar que la vida seria més
agradable si no tinguéssim sempre trucant-nos a la porta aquests creditors
malalts d’ètica que reclamen el compliment dels ideals a “pobres éssers com
nosaltres”, que a aquest altre Gregor que es comporta precisament com un
creditor malalt d’ètica. I no es tracta de cap contradicció . El text d’Ibsen
,es sustenta sobre la metàfora de l’ànec salvatge que, quan es sent ferit per
un tret, es deixa caure fins al fons de l’aigua , buscant al fang d’aquest fons
la seva pròpia auto destrucció. Si el gos del caçador el vol rescatar d’aquesta
mort segura, ho ha de fer calculant el poder dels seus queixals ; una pressió
excessiva , farà que el rescat es transformi en mort inevitable.

I d’altra banda,  el creditor malalt d’ètica, l’integrista de
la veritat a qualsevol preu, se n’oblida ( vol oblidar-ho en nom d’un ideal que
intenta imposar com sigui; i la vida política, també en va plena d’espècimens
d’aquesta mena) que darrera la Veritat en majúscula, s’amaguen moltes veritats
en minúscula que no deixen de ser-ho encara que alguna mentida s’hagi
entreteixit entre elles. Diu Julio Manrique que el seu interès per aquesta
estupenda obra d’Ibsen, deriva en gran part de l’interès que sempre ha sentit
per les ficcions que parlen de grups que s’han muntat les seves pròpies regles
per tal de sobreviure. I evidentment, els dos grups familiars dels quals parla
Ibsen ( el del l’ humil  fotògraf i  inventor de no res  Hialmar, i el del tot  poderós Werle que sempre ha sabut caure
dempeus, però que  tampoc pot evitar la
cega desgràcia que plana damunt d’ell) , pertanyen a aquesta categoria .
Recolzant-se en l’estupenda dramatúrgia de Marc Artigau i Cristina Genebat i en
la esplèndida escenografia de Lluc Castells , Manrique ha construït un
espectacle en el qual l’artifici vital que es barreja amb la veritat feta a
mida per la qual es mouen els personatges, es visualitza en tot moment en un
escenari que en té també molt d’irreal estudi fotogràfic. Als antics estudis
fotogràfics , es disposava d’una sèrie de telons pintats que creaven falsos
paisatges adients a la imatge de feliç plenitud que intentaven transmetre les
fotografies . A l’escenari del Lliure, les fràgils  parets de vidre separen  l’estudi on es creen aquestes fotos plenes de
ficció i sota del qual s’ha instal·lat també un bosc fictici habitat –entre
d’altra fauna- per un metafòric ànec salvatge, d’un no menys fictici exterior
presidit pel piano de Carles Pedragosa. I per aquest espai amenaçat per un
malalt d’ètica també ell molt més fràgil del que el seu integrisme pugui fer
creure ( al cap i a la fi, no és sempre l’integrisme una ben perillosa forma de
fragilitat? ) , es mou un repartiment absolutament brillant i de qualitat
absolutament homogènia . Deixeu-me , en tot cas, que entre tanta alta homogeneïtat
interpretativa, destaqui la presència de l’excel·lent  Laura Conejero. I és que , al cap i a
la fi, el seu personatge, és precisament el que millor sap com en resulta de
difícil preservar l’equilibri entre l’ocultació , i la nova veritat plena
d’afectes ben reals que se n’ha derivat d’ella. 
Jo , no ho dubto: crec que Ibsen, es troba més a prop d’aquest
personatge que de cap altre dels que surten a l’obra, perquè cap altra , sap
millor que ella les moltes cares que presenta la veritat.