Els bufons són els que poden dir qualsevol bestiesa al rei. La seva follia els dóna el dret a dir veritats com temples gràcies a la seva desmesura. Martí torras i Denise Duncan han fet un recosit laboriós de les rèpliques dels actors còmics de Shakespeare. No és una labor nova perquè ja ho van intentar (per citar alguns exemples) Xicú Masó i Carles Martínez en Els folls de Shakespeare (T. Alta, 2013) i Konrad Zschiedrich a Falstaff (Akadèmia, 2016). La dramatúrgia situa els dos actors còmics de la companyia de Shakespeare als llimbs. Estan esperant que Shakespeare els redimeixi. Ells se senten menystinguts perquè no poden demostrar personatges de profunditat com són els dramàtics. De fet, una trama ben similar al Moustache (a cop de claquè, aixó sí) de Coco Comín, a l’Apolo.

Shakespeare, com un Pirandello més (Sis personatges en busca d’autor) dóna dret als seus personatges a morir-se a escena., o no. De fet, Tom Stoppard ja va plantejar aquesta injustícia actoral a Rosencratsz i Guilderstern són morts. El salt mortal de La taverna dels bufons és que, els que es queden als llimbs és, aquesta vegada, l’actor no pas el personatge.  Per això, esdevé un petit homenatge als actors que la memòria esborra massa de pressa, efectivament. 

L’entrada dels Berros de la Cort com a animals del bosc fantàstic d‘El somni d’una nit d’estiu és una molt bona idea. Però potser es desaprofita que hi tinguin més joc, que toquin amb solos o duets per ampliar l’espai escènic. I és que, aquesta peça tant treballada (amb un espai escènic molt suggerent i que amaga alguna sorpresa) passa massa estona per uns salts al buit que no són comprensibles. S’entén la soituació dels dos acors/personatges interpretats per Joan Pera i Carles Canut. També el joc descobert de Shakespeare. Però costa trobar una explicació a la necessitat del gag. És divertit, sí, veure com s’alça un salze. Però tantes ganes d’insistir en què els dos actors volen passar-la magra al seu dramaturg acaba sent massa reiteratiu. A què hi treu cap? Potser és que ha faltat a aquests dos actors (de trajectòria de gran envergadura) confiar més en la trama i atrevir-se a fluir per aquests llimbs amb espasa i malles. El gir final, tot i que li falti un element que l’elevi, demostra la versatilitat actoral dels dos degans de l’escena, generosos l’un amb l’altre.