Shakespeare
està de moda. De fet, sempre ho ha estat. Des del segle XVII. Com un fons
d’armari que sempre s’escau, perquè ja aleshores el bard anglès ho sabia tot.
Les seves obres tracten els grans temes universals amb una humanitat i una
saviesa cosides capa a capa que encara avui sorprenen. És sabut i conegut que
és el més representat del món. També aquí, és clar. En els darrers temps s’han
succeït a la cartellera barcelonina cèlebres títols i remakes més o menys
lliures com ‘Hamlet’, ‘El rei Lear’, ‘Molt soroll per no res’, ‘Al nostre gust’, ‘Shaking Shakespeare’, fins i tot conferències musicades com ‘No more
Shakespeare’. Només per posar uns quants exemples.

Ara
arriba ‘La Taverna dels Bufons’ disposada a filar-lo de nou. Martí Torras i
Denise Duncan –amb la complicitat de Joan Sellent en la traducció– han
construït un patchwork dramatúrgic que beu del bast teatre elisabetià de
Shakespeare i, alhora, hi trama el teatre de l’absurd de Samuel Beckett amb uns
bufons-protagonistes volgudament inspirats en el Vladimir i l’Estragó de ‘Tot
esperant Godot’. Els donen vida un Joan Pera en essència i un Carles Canut amb
poca espurna i força relegat a les rèpliques que demostren, això sí, una gran
comunió. La ximpleria humorística dels còmics que interpreten es queda a la
superfície d’un espectacle que navega pel metateatre adreçat al públic general.
Els gags i picades d’ullet es brinden a braços oberts i les referències i els
versos es contextualitzen amb informació bio/bibliogràfica (es citarà ‘Romeu i
Julieta’, ‘Hamlet’, ‘Ricard III’, ‘El somni d’una nit d’estiu’, ‘Otello’, etc.)
per tal que tothom els pugui encaixar. Estan ben repuntats i són d’aplaudir.

El
contrapunt que juga el misteriós Dafnis Balduz en la relació amb els bufons té
un regust d’Els Pastorets de Josep M. Folch i Torres per la seva innocència i
el format de conte que avança al públic què passarà a continuació. Tampoc hi
falten l’engany, la somnolència, les múrries emboscades pròpies del Lluquet
(que seria el personatge d’en Pera) i el Rovelló (en Canut) i Balduz
interpretaria el paper del dimoni maquinant un enigma que els bufons han de
resoldre per escapar de la taverna-purgatori que els empresona.

La
caracterització i ambientació de la peça estan molt ben aconseguides i es
complementen amb l’excel·lent música medieval en directe d’Els Berros de la
Cort, que animen i sonoritzen la proposta amb una participació possiblement qüestionable.
També és controvertida la interacció dels bufons amb el públic i el to d’un
humor planer, a cavall de la comèdia i la tragèdia, que no acaba d’arrencar ni
la riallada ni l’emoció malgrat els esforços per aconseguir-ho.