És un fet demostrat que un bon final , serveix sovint per redimir una
mica les relliscades o els desnivells de tot allò que ha vingut abans; com diu
el refrany, bé està el que bé acaba. I en la taverna situada al purgatori en la
qual els bufons més celebres de tots els que van treballar a les ordres de  Shakespeare i van estrenar alguns dels seus
personatges còmics més cèlebres esperen poder sortir de la seva avorrida
espera, passa una mica el mateix: al tram final , s’hi troba el millor d’aquesta
ambiciosa però irregular proposta. És al llarg d’aquest fragment quan William
Kempe i Robert Armin –és a dir, quan Carles Canut i Joan Pera- es poden desempallegar
una mica d’ells mateixos ,i agafar embranzida dramàtica atacant amb talent el
repertori tràgic del genial bard. I és al llarg d’aquest epíleg quan es fan més
evidents les possibilitat que oferia aquesta taverna a la qual acaba anant a
parar el mateix Shakespeare ( encara que es presenti d’incògnit ) i que ni  la dramatúrgia de Martí Torras Mayneris i Denise
Duncan , ni l’espectacle que en surt d’ella, no acaben d’explorar. Entre
d’altres coses, perquè tant a l’una com a l’altre els hi costa molt d’arrencar,
 i de mostrar cap a on volen  anar . I al llarg d’aquesta difícil arrencada,
el director  confia una mica massa en els
ben coneguts recursos naturals de Pera i Canut, tics inclosos. Però  també ells semblen llavors sentir-se una mica
incòmodes , ficats en  aquest purgatori
en el qual no queda d’entrada massa clar què és el que se’ls hi està demanant.

La irrupció d’Els Berros de la Cort, ve a
posar-li  li banda sonora a la taverna, i
a omplir de música aquest espai escènic no exempt d’alguna que altre molt
eficaç sorpresa . I l’arribada d’un Shakespeare que evidentment no és el Godot
de Beckett ( una altra referència evident) perquè ell sí que s’acaba presentant
a les cites, introdueix una dinàmica nova en un espectacle que vol ser
també tot un homenatge als comediants que tenim mig oblidats malgrat la
diversió que li han proporcionat al món amb les seves pallassades. Tot i que
cal dir que –en gran mesura, gràcies a haver format part de l’univers
shakesperià- els dos d’aquesta història gaudeixen encara ara d’una notable
popularitat que ja voldrien per a ells molts comediants en actiu d’ara mateix.
I tot i que cal afegir que el mateix Shakespeare els hi va retre tribut (
recordeu el Yorick de “Hamlet”), sense deixar per això de recriminar lis  certa tendència a passar una mica massa del
text , i a posar-se a improvisar a dojo per tal d’arrencar una rialla de més.
Kempe i Armin tornen doncs a fer de les seves mentre busquen reconeixement en
els llimbs, mitjançant un espectacle atractiu tot i que no del tot reeixit, i
en companya de dos comediants molt nostrats que poden lluir-se a gust… però
que s’haguessin pogut lluir encara més si aquesta proposta hagués corregit una
mica els desnivells que presenta per estones.