La novel·la negra ha evolucionat molt en mig segle des de la primera versió de ‘La ratonera’. Això no treu que el gènere hagi tingut els seus mestres contemporanis. Un d’aquests és Agatha Christie (Torquay, Devon, Anglaterra, 1890 – Winterbrook House, Cholsey, Oxfordshire, 1976). Impertorbable, a vegades previsible, prolífica, misteriosa, enigmàtica i sovint cruel amb els seus personatges, l’autora de més de vuitanta obres de narrativa i teatre, portada sovint al cinema amb títols cèlebres, i creadora detectivesca dels personatges de ficció Hercule Poirot i Miss Marple, aguanta cada vegada més amb l’aura d’un temps on el crim no era gens matusser i esdevenia gairebé un art.

‘La ratonera’ va néixer com a guió radiofònic de l’època per passar després a narració literària i, posteriorment, a versió teatral. I això es nota perquè la trama manté aquesta estructura de base narrativa a través dels diversos personatges i, sobretot, en boca del presumpte sergent Trotter que, des que apareix, acaba portant la batuta de la investigació. Agatha Christie té la suficient habilitat per no deixar només la trama en el clàssic triangle mort, sospitosos i desenllaç sinó que hi aporta una raó de fons per, si no justificar, almenys sí que per explicar quins motius mouen els criminals a executar els seus crims.

Com que ‘La ratonera’ té la intriga de saber qui és l’assassí, la companyia compleix amb el ritual, a l’hora dels aplaudiments, per demanar als espectadors que mantinguin la boca ben segellada sobre el desenllaç de l’obra si no es volen posar en l’ull de l’huracà de l’assassí en qüestió. Sisplau per força, doncs, aquesta demanda deu ser el que fa que el secret es mantingui des de fa més de seixanta anys. (…)