Un text ben
construït amb uns tipus identificables i propers, sis actors experimentats i
eficaços i una direcció encertada es donen cita a La partida (Dealer’s Choice).  Amb aquesta obra, Patrick Marber va
estrenar-se com autor dramàtic el 1995, al Royal National Theatre de Londres,
aconseguint un èxit aclaparador. Les claus d’aquest èxit es deuen principalment
a un text que aborda un dels tòpics de les relacions humanes: les relacions
paterno-filials. No es tracta, però, d’una relació únicament bidireccional, si
no que les relacions establides entre els sis personatges aborden el tema de
les dependències i els afectes des de diferents perspectives més enllà de la consanguinitat.
El tema està servit sobre la base d’una timba de cartes: un altre lloc comú de
l’imaginari col·lectiu ampliat abastament pel cinema. L’acció es desenvolupa en
un restaurant familiar durant una tarda/nit de diumenge. De l’escenari -al
centre-, en surten tres espais escènics definits, no només per l’escenografia, també
per la interacció dels personatges en l’espai. Julio Manrique ha sabut
il·lustrar aquesta peça de tall molt clàssic posant l’accent en les
interpretacions dels sis homes. Els sis actors han perfilat els seus personatges
carregant-los dels matisos necessaris: juguen a les cartes de la mateixa manera
que viuen. O és al contrari? Qui guanya? Tots perden? A bon ritme, es succeeixen
les escenes; encara que el to crispat de certs moments derivi en alguns crits o
escarafalls innecessaris. Al centre del Romea es retalla un petit tros de vida amb
una banda sonora, no per evident -Cat Stevens, Kenny Rogers-, menys eficaç.