L’atracció –sobretot quan ratlla l’addicció o
ja s’hi ha convertit– pel joc en general i el de cartes en particular ha
suscitat, a banda de diversos tractats mèdics, un gran interès en el món de la
literatura i les arts escèniques. Una petita mostra és el muntatge que, dins la
programació del Grec, es presenta al Teatre Romea: Dealer’s Choice, una obra primerenca de Patrick Marber estrenada a
Londres el 1995 amb la qual encetaria una exitosa trajectòria al teatre i al
cinema.

Centrat en una partida de pòquer, el text ens
situa a l’interior d’un restaurant barceloní (ja que Cristina Genebat ha
reubicat amb encert l’emplaçament original), un dissabte a la nit, poc abans
que el local obri les portes. Recorrent els diferents espais, entrarem de mica
en mica en un microcosmos habitat per cinc homes –autoproclamats “mascles”– acostumats
a abocar esperances i frustracions damunt la taula de joc, a canalitzar pors i
desitjos en aquestes trobades nocturnes gràcies a les quals l’Esteve (Ramon
Madaula), l’amo del restaurant i organitzador de la timba, pot veure l’esgarriat
del Carles, el seu fill; on Frankie (Andrew Tarbet) procura guanyar prou diners
per retornar al seu país, Maxi (Marc Rodríguez) somnia fer realitat la seva
nova vida d’empresari agosarat i Santi es debat, un cop més, entre el “vol i
dol” de les seves misèries quotidianes. Avui, però, s’hi ha afegit un nou
jugador: l’Ash (Andreu Benito), un personatge d’aire misteriós amb el qual en
Carles (Oriol Vila) se sent prou identificat.

Jugar a pòquer, però, reclama més astúcia que
no crits, renecs, insults i cadires per terra, excepte quan l’objectiu no és
només plomar el contrari sinó, bàsicament, treure el dimoni que portem dins. I
aquesta sembla ser la intenció del dramaturg, ja que la partida en si –que si bé
en algun moment pot fer-se una mica feixuga, tampoc no demana un públic entès
en la matèria– només ocupa la segona part de l’obra i en realitat li serveix d’excusa
per parlar del que més l’interessa –els sovint difícils vincles que hi ha entre
pares i fills, entre la veritat i la mentida, l’interès i l’amistat…– i esdevé
la vàlvula per on s’escapen emocions i sentiments verbalitzats barroerament i
gairebé a cops. Per això, d’entrada, l’acció se situa a la part de dalt del restaurant,
i la segona, a baix. L’autor crea, així, dos espais oposats –l’un obert, a peu de
carrer, i l’altre tancat, al soterrani– que, sense voluntat d’aprofundir-hi i
amb més o menys intensitat segons els personatges, esbossen i en certa manera simbolitzen
els dos mons, la “doble cara” dels seus protagonistes.

El muntatge que en fa Julio Manrique té l’aire
i la forma que ja el comencen a identificar, en què hi ressona el gust
anglosaxó, la força d’una “banda sonora” emblemàtica i ben trobada… i un escollit
grup d’intèrprets, entre els quals no hi pot faltar el sempre expansiu Marc
Rodríguez. Sis més que bons actors confegeixen, doncs, un planter al qual poca
cosa es pot “recriminar” (fora alguna escena innecessàriament cridada o una
vocalització no sempre prou neta), entre el qual, però, m’hauria agradat sentir
una mica més de complicitat.