La partida demostra l’habilitat de Julio Manrique en habilitar espais, ambients, en fer córrer l’escena al ritme que ell vulgui imprimir. Ressona l’ambient ombrívol del Coses que dèiem avui, de Neil Labute, que va posar en escena el Grec del 2010 i que, posteriorment, salltaria a la Villarroel en temporada estable.

L’actor i director, amb la complicitat d’un repartiment d’asos (“els fills deuen ser com els asos que te’ls estimes tant que t’enceguen”) al repartiment serveix una timba al soterrani d’un restaurant. És imprescindible, abans, conèixer la bondat/maldat dels personatges en un ambient més convencional (no tant de pel·li de sèrie B). El que no cuina, es desfà en elogis del seu nou projecte a la Zona Franca on ara hi ha uns lavabos d’un poliesportiu. El que no vol iinventar-se un nou logo pel restaurant, explica les seves ganes de tornar a Amèrica. El que no demana diners, els exigeix. Aquesta timba, que durant anys s’ha fet el diumenge a la nit, amb les misèries i riqueses de cada sessió, té un noséquè de catàrtica, de decisiva. O potser no, i és només l’èpica dels personatges que sempre procuren que aquella sigui l’última partida. Volen posar-se fronteres al joc,per poder saltar-se-les. En definitiva, un muntatge correcte, amb molta comicitat de l’antiheroi Maxi (Marc Rodríguez) i el món de perdedors dels altres. Una taula de patetisme que, a través de les cartes, es revelen uns personatges molt humans, dèbils, mancats d’amor i que ensorren en un joc banal la seva il·lusió. La disciplina, element que haurien de conrear els jugadors professionals de pòquer (o no) salta quan l’emoció domina l’ànima. Teatre en estat pur, doncs.