La paella dels dijous. Cristina Clemente

D'arrossos n'hi ha de moltes menes: l'arròs llarg, l'arròs bomba, l'arròs rodó, l'arròs ecològic, l'arròs integral... i fins i tot, com un signe dels temps, l'arròs sushi i l'arròs salvatge. A les Terres de l'Ebre, on hi ha els de cal Nomen, empresa col·laboradora d'aquest espectacle, us ho explicaran. I també ho expliquen, amb l'excusa de l'arròs, els tres protagonistes d'aquesta comèdia de la dramaturga Cristina Clemente (Barcelona, 1977), tres bones persones de la Vila de Gràcia: la Mercè, la mare, i el Guifré (casat) i la Lia (soltera), els seus dos fills, perquè, a la vida, com a l'arròs, també hi ha vides llargues, vides bomba, vides rodones, vides ecològiques, vides integrals i, ¿per què no si són un signe dels temps?, vides sushi i vides salvatges. La Mercè, separada de fa temps, és de les gracienques que porta la senyera dins el cor i ho expressa amb motius arreu del pis on les quatre barres no hi falten. Si per Sant Jordi, els més patriotes les posen de faldilla a les taules de llibres i els supervivents dels jocs florals les fan servir també de cortinatges per tapar les cames dels ponents ¿per què no es poden tenir a la nevera de la cuina? La Mercè és una fan de tot el que respira catalanitat i barri com els castellers o els geganters i, com a bona germana de sang de la gent del sud i del País Valencià, és també una amant de l'arròs ben ros que és el que ella fa cada dijous quan el seu parell de galifardeus tenen cita fixa a casa seva. Esclar que no sempre el missatge de la mare coincideix amb el missatge dels fills. Ja ho diuen: cria fills i qui sap si et sortiran corbs. O dit d'una altra manera, fes-los arròs cada dijous i qui sap si no es covarà abans d'hora. La Mercè té un secret, un secret de família. El té ella i, per afavorir el joc escènic, el coneixen poc o molt els espectadors. Els innocents de la causa, esclar, són el Guifré i la Lia, els seus fills. A vegades, els petits indicis o les petites pistes porten a conclusions equivocades. I en aquest dilema és el que cauen la Lia i en Guifré, fins a extrems que potser caldrà tenir en compte fins i tot el pare, ni que sigui en la llunyania i l'absència de la separació. La comèdia, que va comptar amb la bona feina de l'actriu Lluïsa Castell en les seves dues primeres temporades, es refà ara amb la personalitat inconfusible i inimitable de Lloll Bertran. Si abans, tant l'actor Jordi Andújar com l'actriu Núria Cuyàs ja tenien un bon suport per deixar anar el seu registre d'humor sa, ara encara se senten més embolcallats sota el paraigua espaterrant que els ofereix Lloll Bertran en el paper de la Mercè, a punt de comunicar al seu fill i a la seva filla que la vida pot ser tan variada com totes les espècies d'arròs que es fan i es desfan. Entre la bona olor de la paella al foc i una mica de bona rumba, que ve com el marisc al gra, els dos bons fills es desfan a acontentar la mare convençuts que han endevinat el missatge que els envia amb el menú d'aquest dijous en què la paella de rigor serà de marisc pujat de to i això ja vol dir que se'n cou alguna de sonada. En un moment dolç per a la dramaturga Cristina Clemente, amb tres comèdies en cartellera —«Dones de ràdio», «Lapònia» i «La paella dels dijous»—, es podria dir que els espectadors més empedreïts podrien fer un itinerari teatral o un camp de treball per constatar la capacitat de l'autora a cuinar les seves comèdies amb els ingredients que es balancegen sempre entre l'humor més fi i la pessigada al fons del cor. La comèdia «La paella dels dijous», que ara ja funciona en solitari després d'haver arrencat amb una trilogia de dues obres més d'autoria diferent —de l'argentí Nelson Valente, dins el cicle On el Teatre Batega, que segurament li condicionaven la bona intenció—, s'inscriu en el catàleg d'aquestes peces amables, però imprescindibles, que haurien de tenir una permanència continuada en la cartellera perquè d'espectadors, com d'amants de la cuina, n'hi ha també de moltes menes: els que prefereixen una paella al xup xup del Set Portes amb la targeta VIP d'un xef amb la panxa rostida als fogons o els que són feliços remenant ells mateixos els ingredients i suant la cansalada —o la gamba— amb un cullerot gegant fent una paella solidària al parc del barri. «La paella dels dijous» és d'aquelles comèdies que s'han fet al foc viu i lentament, tres temporades. Els espectadors en surten amb la flaire del suquet d'aquella que fa obrir la gana, sobretot si aprofiten una de les sessions matinals de diumenge que en aquesta tercera temporada ha programat la sala El Maldà. De segur que molts frisen per arribar a casa i, de la mateixa manera que la Mercè de la Vila de Gràcia, separada i amb una edat ja madura, ha fet amb els seus fills, posar-se a la cuina i decidir que ja és hora per poder tirar l'arròs i, si pot ser, llepar-s'hi els dits amb el socarrat que no vol ningú i que s'ha enganxat com un tast de gurmet al cul de la paella.

La Mercè és una veïna del barri de Gràcia, catalana fins al moll de l’os. Té quadres de castellers penjats a la cuina, el dibuix d’un tió enganxat a la nevera i les quatre barres als agafadors de cuina amb els quals, cada dijous, prepara una paella per als seus dos fills, el Guifré i la Lia. Ja fa temps que es va separar del seu marit, és fan acèrrima de xef Jordi Cruz, s’ha jubilat i té prou temps per mantenir aquesta tradició culinària setmanal que, amb tot, té una lleugera variació. Els dijous que la paella és de marisc vol dir que hi ha una novetat important a comunicar a la descendència. I en l’àpat d’avui, que és el que nosaltres com a espectadors presenciarem, hi ha fins i tot gambes vermelles de Palamós. La cosa deu ser forta. Estrenada fa un any al Maldà i recuperada ara a l’Espai Texas, La paella dels dijous és una creació de Silvia Clemente, únic text supervivent de la trilogia catalano-argentina de què formava part juntament amb Sílvia, de Nelson Valente (Sala Flyhard), i Rovira vs. Rodríguez, escrita conjuntament entre Valente i Clemente (Versus Gloria). A partir d’una mateixa situació —que és precisament la que la Mercè vol comunicar als seus fills— els tres textos aborden dos models de família i, per tant, dos sistemes de valors, dues maneres de mirar el món i d’encarar una situació que, malgrat que afortunadament cada cop menys, continua fugint de convencionalismes.Per bé que els tres textos compartien situació i personatges, cadascun té entitat per funcionar independentment de forma que, ara, en solitari, La paella dels dijous és principalment una comèdia molt i molt amable que reflexiona sobre el model de família amb un mordent lleu i que no sembla pretendre anar massa més enllà de divertir el públic amb l’equivoc que proposa i les situacions, algunes ben hilarants, que provoca. Una comèdia, també, amb un mecanisme que funciona a la perfecció a base de convertir els espectadors en còmplices del secret de la Mercè sense que tampoc acabin de saber ben bé què és el que està passant.Succeeix que, al veure el marisc i olorar les gambes vermelles, la Lia i el Guifré s’ensumen alguna cosa i arriben a conclusions una mica precipitades. I, clar, a partir d’aquí, la peripècia està servida. Unes espardenyes amb la bandera argentina, una targeta de La Meva Salut amb la contrasenya canviada, les absències de la Mercè a la coral... Tot encara els fills cap a una situació que els posarà contra les cordes i que farà, fins i tot, mobilitzar el pare absent. Teatralment, el muntatge dirigit per Muguet Franc comença amb una artificiositat que contradiu la quotidianitat que el text vol reflectir. Per sort, l’excessiva impostura i teatralitat dels primers compassos d’aquesta paella es trenca aviat. És quan Jordi Andújar apareix en escena que la cosa agafa la tessitura adequada i el conjunt adquireix una velocitat de creuer que ja no deixarà fins al final i que permet apreciar un gran treball de Lluïsa Castell com a mestressa d’aquesta cuina per la qual Andújar i Nuria Cuyàs es passegen fent gala d’una gran comicitat. I al final, tot acaba quadrant. Des de l’embolic materno filial fins al muntatge que ens l’ensenya. A mesura que agafa temperatura, La paella dels dijous funciona cada cop millor i fa el que vol fer: proporcionar al respectable una estona de gaudi i riures nostrats amb un calat lleuger d’ampli espectre. I sense que l’arròs es covi. 

La paella dels dijous, de Cristina Clemente, forma part de la trilogia catalanoargentina que es va poder veure el juliol passat a diferents sales de la xarxa On el teatre batega, en el marc del Festival Grec. Aquesta obra i Silvia, de Nelson Valente, precedien a Rovira vs. Rodríguez, que culminava el projecte fent convergir ‒suma afortunada‒ elencs i trames, per escenificar l'explosiva, histriònica trobada entre dues famílies situades als antípodes ‒quant a latitud, valors i situació socioeconòmica‒ però condemnades a conèixer-se. Les tres peces, que es poden veure de manera independent, s'han tornat a programar aquesta tardor, i ara li toca el torn a la comèdia de Clemente, en què una dona s'enfronta al tràngol d'haver de comunicar als seus fills un canvi de vida que la il·lusiona. Com cada dijous, la Mercè convida els seus dos fills a menjar paella, però aquest serà un dinar atípic, perquè a les dificultats d'ella per dir-los el que té planejat de fer se sumen les errònies deduccions dels fills, que els arrosseguen a tots a una espiral de malentesos. No és la comèdia més hilarant de la trilogia, però té els ingredients necessaris per fer un bon caldo de paella. Compta amb la direcció precisa i detallista de Muguet Franc i amb tres intèrprets del tot entregats a la causa. Hi ha una clara voluntat, per part de la dramaturga, de situar la comèdia en unes coordenades molt concretes, les d'una família barcelonina de tota la vida. El fet que, des del títol mateix, el dia de la paella sigui el dijous té a veure amb una antiga tradició en virtut de la qual molts restaurants encara avui ofereixen aquest plat en el menú dels dijous. En un moment donat, fins i tot, els tres personatges es llancen, ben animats, a cantar Dijous Paella, la popular cançó del grup homònim de rumba catalana. Val a dir que en aquest muntatge hi ha més música que en els altres dos, cosa que permet aprofitar els dots vocals de Núria Cuyàs, l'actriu que interpreta la Lia, la filla petita.L'admirada Lluïsa Castells fa gala d'una comicitat molt ben mesurada en els gestos i la manera ‒confiada i un punt naïf, encantadora‒ com es mou entre fogons, en un espai escènic ‒a càrrec d'Elisenda Pérez‒ que replica a la perfecció el mobiliari d'una cuina estàndard, modesta i historiada, en un pis barceloní. La seva expressió transmet una barreja de nerviosisme i il·lusió, generada per una expectativa que només ella coneix. Així, en la conversa que manté per telèfon, sent l'impuls d'acariciar peces de fruita mentre escolta la veu estimada, i el seu rostre registra repunts d'alegria en funció de les inaudibles respostes. El personatge ha preparat una paella de marisc, pròpia de les ocasions especials, i servirà vermut als convidats per fer passar millor la notícia.Resulta molt destacable la vis còmica de Jordi Andújar, intèrpret amb molt d'ofici. Igual com passava a Rovira vs. Rodríguez, el seu personatge, en Guifré, entra queixant-se del preu de les coses. Quan no s'encalla en el discurs ‒té tantes coses a dir que s'atabala‒, dispara, com una metralladora, noms de gent que coneix sobretot de les entitats del barri: els geganters, la coral, l'esbart. Esbossa així la caricatura, simpàtica i entranyable, d'un gracienc arrelat a les tradicions de casa. Per moments sembla sortit d'una historieta gràfica, amb el ressort de la fugida a punt i una tensió sobtada al rostre. L'actor sempre té el gest ben col·locat, el tempo precís, la paròdia perfectament modulada.A poc a poc, el públic s'adona que els fills, per més que se l'estimin, no tenen gaire en compte la mare ‒només pensen en ella de manera utilitària‒ i la fan sentir com una nosa. Sobtadament, però, deixen de ser desatents per mostrar-se sol·lícits. I és que, com que la troben molt esverada i passada de voltes, interpreten malament els senyals i arriben a conclusions equivocades. Des d'una certa condescendència, tot i que amb bona intenció, van improvisant diferents estratègies per fer-la feliç. Per això s'inventen obres de construcció, cursos de ganxet i idil·lis amb cuiners mediàtics. I com més rebuscat i inversemblant sigui tot, molt millor. Embolica que fa fort. El que no veuen és que la seva mare és més feliç que mai, abonada com està al que anomena “esclats màgics, apocalíptics”. Hi ha, a més, un gir molt hàbil en què ella fa un cop de timó i posa els seus fills a lloc. De les obres que componen la trilogia catalanoargentina de Clemente i Valente, aquesta és la que posa de manifest d'una manera més explícita el tracte injust i desconsiderat que massa sovint se'ls dispensa a les dones d'una certa edat. Però no patiu, que el final és felicíssim, com és de llei en la comèdia. Crítica publicada a Núvol l'1 de novembre de 2023

Cristina Clemente ens fica a la casa i a la vida de la família Rovira: la mare, separada, el fill, feliçment casat, i la filla, feliçment soltera. Cada dijous els fills van a veure la mare. És l'estona d'estar junts, saber els uns dels altres. Estar al dia. Però... hi ha alguna cosa que se'ls escapa, als nens. El fet que la paella, aquest cop, sigui de marisc fa que s'ensumin que la mare els vol comunicar alguna cosa... Un parell de gestos, alguna indirecta, unes sabatilles... amb la bandera argentina, mails interceptats i quatre trucades desencadenaran un embolic que s'anirà fent cada cop més gran. Mentre la paella (i la seva oloreta, que inunda la sala del Maldà) es va coent a foc lent, l'equívoc anirà agafant volum.Cristina Clemente ens obre la porta d'aquest piset a Gràcia amb tots els ingredients de la vida de barri, amb referents tan nostrats com la coral de la mare, els esplais dels fills, el gegants, els castellers... La Mercè està en totes les activitats, com a bona veïna de la Vila de Gràcia. Els fills, evidentment, és el que han mamat. Per això allò de les sabatilles amb l'albiceleste no els acaba de quadrar. Muguet Franc aprofitarà aquesta tensió per orquestrar tota una esbojarrada història en què, potser, s'exagera un gra massa l'histrionisme dels personatges, però que fa riure, fa pensar i fe crititcar moltes coses.La situació esdevé tensa des del començament. Aquest suspense ens atrapa i ens converteix en presa de la trama: l'equívoc porta els fills a pensar que la mare està malalta; a la mare, a pensar que els seus fills són uns torracollons. I els nervis de transmetre la notícia s'alimenten amb glops de ratafia, amb crits, i amb il·lusions infundades pels fills, que es veuen imminentment orfes("El Jordi Cruz és el teu nòvio???", s'emocionarà la Mercè...). L'atabalament dels fills farà que qui s'ensumi alguna cosa sigui la mare, que agafarà la paella (no pas la que bull, al foc) pel mànec. Una història senzilla, amable i divertida que, igual que les altres dues de la trilogia (Silvia i Rovira vs. Rodríguez), ve a ser una mena d'homenatge a la gent gran i a la diversitat.