Cristina Clemente ens fica a la casa i a la vida de la família Rovira: la mare, separada, el fill, feliçment casat, i la filla, feliçment soltera. Cada dijous els fills van a veure la mare. És l’estona d’estar junts, saber els uns dels altres. Estar al dia. Però… hi ha alguna cosa que se’ls escapa, als nens. El fet que la paella, aquest cop, sigui de marisc fa que s’ensumin que la mare els vol comunicar alguna cosa… Un parell de gestos, alguna indirecta, unes sabatilles… amb la bandera argentina, mails interceptats i quatre trucades desencadenaran un embolic que s’anirà fent cada cop més gran. Mentre la paella (i la seva oloreta, que inunda la sala del Maldà) es va coent a foc lent, l’equívoc anirà agafant volum.

Cristina Clemente ens obre la porta d’aquest piset a Gràcia amb tots els ingredients de la vida de barri, amb referents tan nostrats com la coral de la mare, els esplais dels fills, el gegants, els castellers… La Mercè està en totes les activitats, com a bona veïna de la Vila de Gràcia. Els fills, evidentment, és el que han mamat. Per això allò de les sabatilles amb l’albiceleste no els acaba de quadrar. Muguet Franc aprofitarà aquesta tensió per orquestrar tota una esbojarrada història en què, potser, s’exagera un gra massa l’histrionisme dels personatges, però que fa riure, fa pensar i fe crititcar moltes coses.

La situació esdevé tensa des del començament. Aquest suspense ens atrapa i ens converteix en presa de la trama: l’equívoc porta els fills a pensar que la mare està malalta; a la mare, a pensar que els seus fills són uns torracollons. I els nervis de transmetre la notícia s’alimenten amb glops de ratafia, amb crits, i amb il·lusions infundades pels fills, que es veuen imminentment orfes(“El Jordi Cruz és el teu nòvio???”, s’emocionarà la Mercè…). L’atabalament dels fills farà que qui s’ensumi alguna cosa sigui la mare, que agafarà la paella (no pas la que bull, al foc) pel mànec. 

Una història senzilla, amable i divertida que, igual que les altres dues de la trilogia (Silvia i Rovira vs. Rodríguez), ve a ser una mena d’homenatge a la gent gran i a la diversitat.