Explica Pau Gómez a Relleus que el sabor del xupxup d’un plat s’intensifica quan hi ha la conversa calmada entre els que breguen per la cuina. Cristina Clemente, que sap equilibrar tant bé la comèdia més radical (d’una comicitat que va pel boc gros) amb la intimitat més dolorosa (un pessic de sal per posar un mirall a l’escenari en què els espectadors s’hi puguin reconèixer) ha cuinat a massa velocitat. L’aventura de la trilogia de cuinar a quatre mans tres títols, entre dramaturgs i artistes catalans i argentins ha quedat amb un plat desigual. Si Silvia hi havia una tensió que anava del disbarat a l’amargor a Rovira vs. Rodríguez, el despropòsit es podia justificar per les presses de l’aventura (es va ensamblar l’obra amb molts pocs dies d’escriptura i assaig). Ara, aquesta peça, que conològicament passa paral·lelament a la de Silvia ens deixa, de nou, un regust de cuinat ràpid. I és una llàstima perquè l’obra tenia material per molta més profunditat. Les gambes es queden al marbre i l’arròs es crema davant de l’excés de mentides pietoses, fetes a partir d’un equívoc tant ridícul com dantesc. Muguet Franc ha jugat a la comèdia estripada que funciona però ha desaprofitat el brou més saborós.

El públic riu perquè entén, ben aviat, l’equívoc que es produeix sobre la “notícia” que la mare (Lluïsa Castell, entusiasmada, enigmàtica) planteja informar als seus fills (divertidament exagerat sense fer esforços Jordi Andújar; i una Núria Cuyàs, que està més còmoda cantant que imaginant un Esclat màgic amb Jordi Cruz). Amb una separació que li ha deixat crosta, està a punt d’alliberar-se però els fills entenen que les gambes de l’arròs han de ser per explicar un final molt més dolorós. El patiment dels personatges és el que divertreix l’audiència i que fa eure en quin món d’hipocresia i de bonats als enteses vivim, cuines endins. La típica família catalana és aquella que s’estima sense expressar-ho explícitament. que entén racionalment que cal actuar quan toqui en els capítols més foscos dels pares però qie és incapaç de parlar d’amor i de sexe sense enrojolar-se. Aquesta clau, que podria jugar a moltes capes dramàtiques, acaba surfejant per la més superficial de la comèdia apretada, amb el que desaprofita el brou més emocional i es veu forçada a fer unes interpretacions cada cop més histriòniques (fot-li ratafia!) que perden el sentit del ritme, lamentablement. La peça s’acomoda en una divertida comèdia d’equívocs que reclama la llibertat d’etimar a qui sigui a l’edat que sigui i enfront les adversitats socials que convinguin. Però en comptes de fer-ho, arrossegant l’estima de la família, ho fa emportant-se l’aval per certificar que és una familia tolerant, oberta i justa. Però més de boca (de cap) que de cor. Es creuen humans civilitzats i se’ls intueix un analfabetisme epocional crònic.

Cristina Clemente es mou molt bé en el teatre de menjador: relacions familiars petites, anònimes, que posen a prova tant els persnatges com el públic. Des del Volem anar al Tibidabo (ara ressona en el crit infantil “Vull la mama!”) al cop de puny de Vimbodí versus Praga, o La nostra Champions particular i Consell familiar expressa les reaccions d’una família catalana de catàleg. Tant caricatura com real. Amb Marc Angelet hi han tornat amb l’èxit de Lapònia i una peça en què la família ressona portes endins: Una teràpia integral. Està molt bé i és molt sa cantar rumba catalana mentre es para la taula i s’acaba de donar voltes a la paella però el veritable sabor és quan, agafant-hoamb els dits, es xucla el sabor de les gambes. Ara, ni Jordi Cruz aixecaria aquest cuinat.