D’arrossos n’hi ha de moltes menes: l’arròs llarg, l’arròs bomba, l’arròs rodó, l’arròs ecològic, l’arròs integral… i fins i tot, com un signe dels temps, l’arròs sushi i l’arròs salvatge. A les Terres de l’Ebre, on hi ha els de cal Nomen, empresa col·laboradora d’aquest espectacle, us ho explicaran.

I també ho expliquen, amb l’excusa de l’arròs, els tres protagonistes d’aquesta comèdia de la dramaturga Cristina Clemente (Barcelona, 1977), tres bones persones de la Vila de Gràcia: la Mercè, la mare, i el Guifré (casat) i la Lia (soltera), els seus dos fills, perquè, a la vida, com a l’arròs, també hi ha vides llargues, vides bomba, vides rodones, vides ecològiques, vides integrals i, ¿per què no si són un signe dels temps?, vides sushi i vides salvatges.

La Mercè, separada de fa temps, és de les gracienques que porta la senyera dins el cor i ho expressa amb motius arreu del pis on les quatre barres no hi falten. Si per Sant Jordi, els més patriotes les posen de faldilla a les taules de llibres i els supervivents dels jocs florals les fan servir també de cortinatges per tapar les cames dels ponents ¿per què no es poden tenir a la nevera de la cuina?

La Mercè és una fan de tot el que respira catalanitat i barri com els castellers o els geganters i, com a bona germana de sang de la gent del sud i del País Valencià, és també una amant de l’arròs ben ros que és el que ella fa cada dijous quan el seu parell de galifardeus tenen cita fixa a casa seva. Esclar que no sempre el missatge de la mare coincideix amb el missatge dels fills. Ja ho diuen: cria fills i qui sap si et sortiran corbs. O dit d’una altra manera, fes-los arròs cada dijous i qui sap si no es covarà abans d’hora.

La Mercè té un secret, un secret de família. El té ella i, per afavorir el joc escènic, el coneixen poc o molt els espectadors. Els innocents de la causa, esclar, són el Guifré i la Lia, els seus fills. A vegades, els petits indicis o les petites pistes porten a conclusions equivocades. I en aquest dilema és el que cauen la Lia i en Guifré, fins a extrems que potser caldrà tenir en compte fins i tot el pare, ni que sigui en la llunyania i l’absència de la separació.

La comèdia, que va comptar amb la bona feina de l’actriu Lluïsa Castell en les seves dues primeres temporades, es refà ara amb la personalitat inconfusible i inimitable de Lloll Bertran. Si abans, tant l’actor Jordi Andújar com l’actriu Núria Cuyàs ja tenien un bon suport per deixar anar el seu registre d’humor sa, ara encara se senten més embolcallats sota el paraigua espaterrant que els ofereix Lloll Bertran en el paper de la Mercè, a punt de comunicar al seu fill i a la seva filla que la vida pot ser tan variada com totes les espècies d’arròs que es fan i es desfan.

Entre la bona olor de la paella al foc i una mica de bona rumba, que ve com el marisc al gra, els dos bons fills es desfan a acontentar la mare convençuts que han endevinat el missatge que els envia amb el menú d’aquest dijous en què la paella de rigor serà de marisc pujat de to i això ja vol dir que se’n cou alguna de sonada.

En un moment dolç per a la dramaturga Cristina Clemente, amb tres comèdies en cartellera —«Dones de ràdio», «Lapònia» i «La paella dels dijous»—, es podria dir que els espectadors més empedreïts podrien fer un itinerari teatral o un camp de treball per constatar la capacitat de l’autora a cuinar les seves comèdies amb els ingredients que es balancegen sempre entre l’humor més fi i la pessigada al fons del cor.

La comèdia «La paella dels dijous», que ara ja funciona en solitari després d’haver arrencat amb una trilogia de dues obres més d’autoria diferent —de l’argentí Nelson Valente, dins el cicle On el Teatre Batega, que segurament li condicionaven la bona intenció—, s’inscriu en el catàleg d’aquestes peces amables, però imprescindibles, que haurien de tenir una permanència continuada en la cartellera perquè d’espectadors, com d’amants de la cuina, n’hi ha també de moltes menes: els que prefereixen una paella al xup xup del Set Portes amb la targeta VIP d’un xef amb la panxa rostida als fogons o els que són feliços remenant ells mateixos els ingredients i suant la cansalada —o la gamba— amb un cullerot gegant fent una paella solidària al parc del barri.

«La paella dels dijous» és d’aquelles comèdies que s’han fet al foc viu i lentament, tres temporades. Els espectadors en surten amb la flaire del suquet d’aquella que fa obrir la gana, sobretot si aprofiten una de les sessions matinals de diumenge que en aquesta tercera temporada ha programat la sala El Maldà. De segur que molts frisen per arribar a casa i, de la mateixa manera que la Mercè de la Vila de Gràcia, separada i amb una edat ja madura, ha fet amb els seus fills, posar-se a la cuina i decidir que ja és hora per poder tirar l’arròs i, si pot ser, llepar-s’hi els dits amb el socarrat que no vol ningú i que s’ha enganxat com un tast de gurmet al cul de la paella.