Un joglar corre pel món. Rafael Álvarez, El Brujo , ha tornat després de vuit anys d’absència. Han passat moltes coses des d’aquell San Francisco, juglar de Dios i El lazarillo de Tormes , però l’acollida que està tenint al Condal amb la seva versió de La odisea demostra que el públic no l’ha oblidat. I que se segueix identificant amb aquest modern aede –en l’obra és més Homer que Ulisses– que aprofita el text clàssic grec per col·locar, amb molta gràcia i un desbordant humor, oportuns apunts d’actualitat.
 Mestre del monòleg, aquest Dario Fo cordovès aprofita una obra idònia per a un narrador d’històries i la presenta amb una estructura a la mida dels seus interessos. El viatge d’Ulisses a Ítaca després de la guerra de Troia és exposat, des de l’òptica de la deessa Pal·les Atena, com si fos un conte fantàstic. El Brujo sintetitza els 10 anys d’aventura del mite fins al retrobament amb la seva dona Penèlope –no hi falta aquí una al·lusió a Penélope Cruz i Javier Bardem– i el seu fill Telèmac. Hi apareixen illes perdudes, nimfes –a la nimfa Calipso la qualifica de «deessa sense papers, top-model de l’època»–, ciclops i tot el catàleg de personatges mitològics. 
 La senzilla escenografia, amb elements marins, és suficient per crear un ambient en el qual els múltiples registres vocals i gestuals de l’actor es disparen, amb afegitons de collita pròpia, per desfermar la rialla de l’espectador. La música, amb sons orientals i una percussió que accentua els moments de màxima intensitat, contribueix a elevar el clímax narratiu. 
Però la raó de ser de l’espectacle són les seves apel·lacions als conflictes polítics i socials vigents. Els ducs de Palma, el Rei –a qui imita amb molta gràcia–, l’IVA cultural, el record a Fernando Fernán Gómez i a Pepe Rubianes, el taló d’Aquil·les que remet als talons de Bankia i la referència a l’exageració de l’èpica, «de la qual –diu– es nodreixen els nacionalismes», són algunes de les moltes qüestions que es colen en la representació. El Brujo en estat pur.