Que Rafael Álvarez, El Brujo, és un depurat monologuista està fora de tot dubte. Domina l’escenari amb autoritat i soltesa, i es posa el públic a la butxaca des del primer moment gràcies a l’empatia que sap crear en la sala i la gran capacitat de comunicar en tots els registres de l’ofici actoral. Ara bé, de l’Odissea homèrica només se’n troben algunes pinzellades i algun vers solt, cosa que desautoritza que es publiciti com “La Odissea de Homero”.  El que fa El Brujo és pujar a la xirinxina d’Homer i des d’allà parlar de l’actualitat amb acudits més o menys enginyosos, que provoquen el cloqueig rialler del públic més conformista i el pesar figues del més exigent. És el peatge que paga el grandíssim actor per complaure l’audiència majoritària dels escenaris on sol actuar. S’embala en el tobogan de l’acudit, s’estavella còmodament en el matalàs d’aquest tipus d’espectador repanxolat que li riu totes les gràcies i s’oblida de l’Odissea amb massa facilitat… Això no obstant, l’odissea del Brujo és un espectacle molt divertit i astut, i una tralla implacable contra l’estultícia d’aquesta dreta espanyola cada cop més extrema, fanàtica i miop…